http://www.strambotica.com/blog/gem.php ca Gemmablog http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1214677966&archive=

No tinc còpia del meu blog, ni tinc el meu blog imprès.

El meu blog penja d’un servidor que no és meu, perquè el meu blog me’l van regalar (jo no sabia què era un blog i de sobte en tenia un per omplir).

Sé que qualsevol dia puc quedar-me sense blog, perquè poden passar moltes coses. Per exemple, que el nexe virtual amb el servidor propietari desaparegui per causes sobrevingudes.

Però ara ja és massa tard per imprimir el blog: 448 posts i 2.547 comentaris és un material excessiu per plantejar-me ara imprimir el blog. Massa tard per plantejar-me tenir una còpia en paper de tot el que han representat aquests 448 escrits i aquests 2.547 comentaris. Hi ha moments en els que lamento no haver-ho fet des d’un inici. Però sóc així, gens metòdica, impulsiva, i el temps passa i quan me n’adono ja tinc 448 posts i un blog farcit de retalls de la meva vida. D’una etapa de la meva vida que encara no he resolt.

El meu blog té una data de caducitat, per força, malgrat que ha estat i és encara una eina imprescindible en el meu dia a dia.

Qui em coneix sap que sóc una dona molt extravertida però en aquesta etapa de la meva vida el blog és el principal mitjà pel qual em relaciono amb els altres. Però un dia hauré d'esforçar-me a fer-ho d'una altra manera.]]> 1214677966 Sat, 28 Jun 2008 14:32:46 -0400 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1214455859&archive=

No sé si admiro, envejo o detesto la constància dels altres.

Aquells altres que són capaços de fer amb periodicitat ordenada les coses que jo només semblo estar capacitada per fer de forma caòtica: és a dir, a deshora, de forma impulsiva –o potser compulsiva, ara no ho sabria dir...- i per tant fora d’agenda i sense rellotge.

Per exemple, escriure un post cada dia. Llegeixo blogs amics que cada dia pengen el seu post, com un rellotge, no fallen mai. Crec recordar que al principi dels temps jo també ho havia fet, de manera natural i espontània; però segurament impulsivament, tal i com el cos m’ho demanava.

No sóc tampoc persona, a més de dona, de costums i rutines (excepte aquella, ja coneguda per tots, de fer mandres al llit sempre que puc), però hi ha persones que, per exemple, plogui o nevi no deixen de fer coses com baixar a comprar el diari o anar a buscar el pa perquè tenen el costum de menjar pa del dia, o d’altres que són molt endreçats amb el tema de canviar la roba d’estiu i hivern dels armaris i dediquen tot un cap de setmana a fer aquesta tasca.

Jo no. Jo avui, com que faig jornada intensiva d’estiu, ja eren ben be les sis de la tarda que havia descansat una bona estona després de dinar i m’he posat a recollir unes coses. Quan me n’he adonat, a les set em trobava enfilada dalt de l’escala endreçant un altell i llençant sabates que feia un piló de temps que podria haver llençat. Però no, la Gemma ha tingut l’impuls d’endreçar aquell altell a les set de la tarda d’un dimecres, i aquell impuls l’ha dut a revisar la roba que ja no es posa mai, i posats a fer ha agafat el drap de la pols i el “Pronto” i a netejar els prestatges. I per suposat, la traca final ha estat l’aspirador i una rentadora.

Ara, que són les nou, estic escrivint un post, i al mig del passadís encara hi ha l’aspirador, el cubell de fregar, i l’escala en una habitació perquè vull aprofitar per plegar millor el pessebre que la meva filla no el va guardar bé quan li ho vaig demanar al gener...

Jo no, jo no tinc manies, ni costums, ni parlo idiomes... Això sí, m’adapto a tot!!!

(Però segurament, deu ser que això de viure sola fa que les coses s’adaptin a mi i no jo a elles, oi? )


]]> 1214455859 Thu, 26 Jun 2008 00:50:59 -0400 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1214097057&archive=

Primer cap de setmana d’estiu. Llarg cap de setmana. El primer cap de setmana en el que deixo les portes i les finestres obertes. Sento el corrent d’aire, estic sola a casa, i tot l’espai i el soroll són només per a mi.

Escric un post després d’haver parlat amb ella. Ella que abans no llegia els meus posts; ella que abans no tenia portàtil; ella que ara que té portàtil el “tuneja”; ella que ara que llegeix el meu blog em renya perquè hi escric poc; ella que sempre hi és; ella que espera una frase meva que no arriba; ella que espera que el seu dia no tingui tres jornades; ella que és l’única que sé que sempre tindré al meu costat.

I escric un post perquè ja fa massa dies que no ho faig, i la inspiració m’arriba mentre estenc una rentadora, perquè mentre trec la roba de l’aparell, roba que no és meva sinó d’elles, no deixa de sorprendre’m un cop més la quantitat de tangues que hi surten. Dues noies a casa i un piló innombrable de tangues. Sí, tangues, aquelles calces que ara sembla que són les úniques que són còmodes perquè no cobreixen les natges.

Ara els tangues ja se’ls compren elles però quan encara ho feia jo (van començar a fer-les servir molt aviat, quan encara comprar la roba interior era cosa de la mare...) mai l’encertava, es tractava de què el tanga era més còmode com menys teixit tenia. I així va començar la desfilada de natges, les seves, per casa. Crec que va ser llavors que em vaig sentir “antiga” per primera i única vegada a la meva vida.

Resolt el primer problema, el de l’adquisició, va arribar el problema de la propietat: de qui és el tanga?

Per norma, els tangues se’ls compren de color negre i no sé per quin sisè sentit elles diuen saber quins són seus i quins no. Jo vaig desistir de plegar els tangues una vegada sortien de l’estenedor: em semblava absurd fer una filigrana inútil. A més, tampoc em sentia capacitada per discernir quin tanga era de qui, i per tant em limitava a deixar les peces en un piló a l’espera que les seves propietàries les retiressin.

És llavors que comença la batalla. La primera que arriba arramba els tangues cap al seu calaix. Més tard, arriba la protesta de la que s’ha quedat sense i envaeix l’habitació de l’altra per, furtivament, restituir el que considera que és de la seva propietat. I és en aquest punt quan comencen els crits: “M’has agafat el meu tanga!”. “No, el tanga era meu! I per això te l’he agafat”. Jo contemplo, impassible, l’escena, sabent que en algun indeterminat moment totes dues vindran cap a mi demanant un judici salomònic, que no les hi concediré.

Elles soletes estan resolent el problema. Ara la majoria dels seus tangues ja no són negres. Avui he tret de dins la rentadora tangues vermells, morats, a ratlles, de guepard, de tigre... Però quan estiguin secs seguiré sentint-me incapacitada per discernir quin tanga és de qui i tornaré un cop més a fer un piló, en el que els gats jugaran a fet i amagat, mentre arriba el moment en què elles es dignin a recollir-los.

]]> 1214097057 Sat, 21 Jun 2008 21:10:57 -0400 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1211336674&archive=

Avui he passat una molt bona estona amb dos dels meus germans. Hem rigut, i ho hem fet amb complicitat.

Somric mentre ho escric i ho recordo. ]]> 1211336674 Tue, 20 May 2008 22:24:34 -0400 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1210439236&archive=

Em desperto a les 7, avui que no em cal matinar. Quan he de llevar-me a les 7 sovint no sento el despertador… coi, sóc rara? Obro els ulls i em pregunto què he de fer: dormir una mica més o aprofitar la circumstància per fer coses típiques de dissabte? M’ho rumio un instant, perquè si decideixo dormir una mica més hi ha un perill: quedar-me massa temps dormida i perdre’m tot el matí del dissabte i no poder fer les coses típiques de dissabte que és costum fer pel matí...

Mentre hi penso (superficialment) la lucidesa d’aquest primer instant del meu dia, com sempre, m’envaeix impetuosament amb pensaments que hauria de saber congelar; però no en sé; només els puc retenir uns instants, mentre resto estirada al llit, immòbil, uns minuts, mig inconscient, en el trànsit de passar de mi a la meva realitat.

Vaig lavabo i torno al llit. He decidit que no té gaire sentit llevar-me a les 7,30 h. d’un dia gris i plujós per fer coses típiques de dissabte, que tot i que hauria de fer, no tenen cap mena d’interès per a mi.

Quan els meus ulls tornen a veure la claror, ja són les 11 passades. Ho sabia. Sempre em passa el mateix, al final dormo massa i tampoc és que em serveixi per descansar gaire més, perquè en aquestes hores se suposa que he dormit, però crec que també m’he fet un fart de somiar coses diferents, coses que he oblidat just posar els peus a terra, coses que no tenien relació unes amb les altres; era com si cada vegada que em girés de costat el somni es trenqués i en comencés un de nou.

Però vaig cap a la cuina a fer-me un cafè, sabent que tinc un cap de setmana llarg per endavant en el que se suposa que he de tenir temps fer fer-ho tot.

Per fer què?

És possible que em passi unes quantes hores formatejant l’ordinador que està bastant imbècil, i per tant em quedi desconnectada del món exterior. Només ho faré si em sento prou forta d’esperit, és clar.

Sí que sé el que no faré: no aniré a la platja, no aniré de camping, no conduiré cap cotxe, no aniré a Granada, no pujaré a cap AVE, no volaré a New York, no soparé a cap restaurant, no dinaré a cap terrassa, no tindré cap cita a cegues, no rebré cap trucada inesperada, no em compraré flors, no em regalaran flors, no faré l’amor.]]> 1210439236 Sat, 10 May 2008 13:07:16 -0400 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1209916480&archive=

“Vale guapa? Quedem així, em fas una perduda i passo a recollir-te a l’estació”.

Ni telefon, ni sms ni email. Avui agafo el tren per passar la tarda amb ella. S’ho ha pogut arreglar per “lliurar” unes hores de les seves “obligacions” familiars. Ella sempre ho organitza tot. Ben al contrari que jo, que sóc una mica desorganitzada, o potser ho era i amb els anys m’he cansat de ser-ho o, senzillament, res em motiva a organitzar-me.

Organitzar què? La nevera? És un caos. De tant en tant, és clar, la buido i la netejo. Si només fos per mi, estaria sempre con una patena, endreçada i amb el que ha de tenir. Però no és així i me n’he cansat, senzillament espero que el caos arribi, i és llavors quan actuo. L’armari dels tupers? Ja us en vaig parlar un dia, organitzar els tupers és inútil, tenen vida pròpia. El calaix on deso els estris per maquillar-me? Una altra inutilitat, perquè cansada de buscar i no trobar (ja no sóc l’única que es maquilla a casa) em limito a pintar-me només els llavis.

Organitzar què? La meva vida?

La meva vida.

La meva vida no és un caos. La meva vida sembla aturada en un stop, i el cotxe no engega. No sé si li falta benzina o si la direcció li falla. Només sé que el cotxe està clavat en un stop, i d’allà no es belluga.

Avui he trucat a la grua. Potser unes hores al taller m’ajudin a fer uns quilòmetres. A la tornada, si més no, l’stop serà un altre.

]]> 1209916480 Sun, 04 May 2008 11:54:40 -0400 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1209662409&archive=


No ho entenc. Han esperat que arribés el bon temps i la caloreta per tornar a fer soroll.

Avui, dia del treballador se suposa que el pobre treballador hauria de poder descansar o bé manifestar-se (n’hi ha que encara ho fan, crec). Doncs em consta que a Sants, no és així. Jo mateixa no he pogut dormir el que volia perquè m’ha despertat el soroll de les màquines (altra vegada!!). D’altra banda, si unes màquines m’han despertat amb el seu soroll, vol dir que uns treballadors les estaven fent funcionar, oi? Així doncs, tenim dos col•lectius de treballadors que avui no han pogut fer el seu merescut descans.

A més, el que no entenc és perquè les obres de cobriment de les vies del metro del tram entre les estacions de Mercat Nou i de Santa Eulàlia de la Línia I no s’han reactivat fins ara que fa solet i caloreta i comencem a obrir les finestretes.

Jo crec que ho fan expressament. I si no és així doncs que ens donin alguna explicació, coi! Que ja està bé! Que ja fa dos anys que suportem la ignomínia de les obres de l’AVE i encara estem amb el carrer sense vorera, amb la façana amb esborranys, amb unes valles perilloses i tercermundistes, que ens han venut una moto aquests socialistes de pacotilla de l’ajuntament que és una vergonya.... I ara a sobre, la Generalitat que és la responsable de les obres del metro, no ha estat capaç d’aprofitar l’enrenou del soroll de l’AVE i ens fustiga amb el soroll de les obres del Metro quan l’AVE ja no en fa... (de moment, perquè encara falta cobrir les vies...).

I el president de la comunitat de veïns ens convoca a una reunió i ens explica que l’ajuntament per compensar-nos per les molèsties... ens posarà gratuïtament finestres de doble vidre (!?) Ara??!! Ara que les grues que ens han taladrat les vint-i-quatre hores del dia durant dos anys ja han marxat?? O és que encara han de venir noves màquines a taladrar-nos durant dos anys més??? I perquè aquest formós alcalde no ens dóna més explicacions? Perquè el ciutadà té la sensació que tothom l’enganya i que si vol tenir informació s’ha de buscar la vida? Jo no he rebut cap escrit a la meva bústia mai informant-me d’aquest afer, però l’ajuntament bé que es gasta els seus calerons enviant cada mes a la meva bústia la seva revista publicitària...

I jo de finestres de doble vidre ja en tinc i em desperto igual pel soroll, coi!

No entenc res.

L’ajuntament ha permès, ha AUTORITZAT que totes les nits es fes el soroll que ADIF i els seus operaris consideressin necessari. Tot és política. Fins i tot la Guàrdia Urbana ens ha tractat amb poc respecte quan a les tres de la matinada hem fet alguna trucada demanant explicacions.

Sóc una catalana emprenyada, però sobre tot una barcelonina emprenyada que renega de la seva ciutat i de la seva alcaldia.]]> 1209662409 Thu, 01 May 2008 13:20:09 -0400 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1209321414&archive=

Fa temps d’aquesta imatge. Molt de temps. Avui la penjo, potser perquè aquests darrers dies he tornat a sentir que em necessitaven, encara més. O potser avui la penjo com un petit homenatge a aquestes petites criatures que ja s’han fet grans i en els darrers dies han començat a poder treure el seu dolor, o el seu dol, amb paraules.

Avui penjo aquesta imatge perquè m’agrada veure-les rialleres, petites i innocents, despentinades i amb els genolls pelats. Perquè m’agrada veure’m riallera al seu costat, sentint les seves manetes sobre meu, sense que em pesi la seva insistència ni la seva fragilitat.



]]> 1209321414 Sun, 27 Apr 2008 14:36:54 -0400 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1208480081&archive=

Asseguda a la cafeteria de l’estació, fumava. Esperava impacient que ell arribés. No estaven citats, però ella desitjava veure’l. Sabia que havia d’agafar el tren aquella tarda i, deixant-se dur per un absurd impuls, anà a trobar-lo. Per força ell hauria d’entrar per la porta d’accés a l’estació que es veia des de la cafeteria. Demanà un cafè i es disposà a passar-hi tota la tarda si calia. L’espera la neguitejava, però no temia l’encontre. Estava decidida a no amagar-li més el seu desig, a demanar-li que es quedés, a dir-li que l’estimava.

Dues hores més tard, avorrida d’estar-se allà, pagà els tres cafès que havien alleugerit la seva espera i sortí de la cafeteria. Va passejar per les taquilles, consultà els horaris de sortida dels trens direcció Puigcerdà, i es dirigí a l’andana.

Mentre baixava les escales, es fixà en una maleta vermella. Trobà estrany que algú pogués deixar una maleta lluny del seu abast. Veure-la tota sola allà la va confondre. Trobà un seient buit i, observant amb inquietud aquell equipatge, buscà amb la mirada el seu possible propietari. Pel color, el més probable era que fos d’una dona –ella no se l’hauria comprat mai d’un color tan llampant; pel volum, es tractaria d’algú que només pensava passar una nit fora de casa –ella no n’hauria tingut prou amb una de tant petita.

L’andana s’anava omplint de gent, i la maleta seguia oblidada. Es va començar a atabalar. Tot mirant els viatgers que arribaven, vigilava que ningú s’endugués la maleta. Se sentia responsable d’ella. I ell, sense aparèixer. Una presència inexplicable, i una inquietant absència.

Ja feia tres hores que esperava i començà a pensar que potser no el trobaria. Amb tanta gent transitant per l’estació, bé podia ser que s’haguessin creuat sense veure’s; o potser només es tractava de la traïció d’un impuls que ella, tan prudent i ordenada sempre, havia deixat que la dominés, com ho feia ara la curiositat per aquell equipatge. Decebuda i sense res més a fer, mentre dubtava ja del seu errat instint, enmig de tants viatgers que pujaven i baixaven les escales, seguia amb la mirada fixa examinant la maleta. Un grup de nois i noies es va interposar, acabava d’arribar un tren i hi havia molt aldarull. Es va inclinar, ajupida cercava el vermell objecte entre les cames dels nouvinguts. S’aixecà i rodejà el grup. Ja no hi era. Havia desaparegut.

De cop es va sentir profundament cansada. Va pensar que el millor que podia fer era tornar a casa. La decepció i la ràbia eren evidents. I a més, ja no li quedava tabac. Mentre sortia de l’estació va passar per la cafeteria per comprar-ne, ignorant que no ho faria.

Allà assegut, amb una maleta vermella als peus, estava ell. Va quedar paralitzada en sentir-li demanar dos cafès al cambrer.

Va sortir de l'estació corrents, amb l'amargor d'aquelles hores d'espera estúpida i sense tabac a la butxaca.]]> 1208480081 Thu, 17 Apr 2008 20:54:41 -0400 http://www.strambotica.com/blog/gem.php?subaction=showfull&id=1208109821&archive=

Avui, de sobte, m’he adonat que vull que algú em cuidi i que potser mai ningú ho ha fet.

Sempre he hagut d’estar jo qui ha tingut cura dels altres. Mai m’he permès una engruna de debilitat. En sentir-la, abans tenia cert sentiment de culpa. Ara ja no, però senzillament em penso que no me la puc permetre.

Crec que m’equivoco.

Però quan la debilitat em visita, que faig amb ella? Fem un te? Ens expliquem com ens ha anat el dia? Intimem i ens fem amigues?

Quan em sento fràgil m’agradaria tenir a la meva vora algú que em pogués dir: Descansa, ja ho faig jo. Vine, que t’abraço. Tanca els ulls i no pensis en res, estic al teu costat. Dorm i no pateixis.

Quan em sento fràgil, miro al meu voltant, i sé que hi ha un línia telefònica on trobaré veus amigues que em renyaran per no haver comptat amb elles. Però és una fragilitat tan íntima la meva... tan antiga... que no sé si sabré aprendre a tenir algú que vulgui tenir cura de mi.

]]> 1208109821 Sun, 13 Apr 2008 14:03:41 -0400