Oh, hi ha tant de silenci al carrer que no arriba ni un bri d'aire des de la finestra, i està oberta, oberta, sense vidres, amb l'esperança d'escoltar un so amable o un lament congelat en les hores. Hi ha silenci, la gent dorm, les llums apagades, hores quietes esperant el despertador. Aquesta és una absurda confessió en un dia que ja no queden raons pel futur, ni esperança per retrobar sentit en el desordre. A la casa dels pares ja no m'hi trobaràs, tots morim moltes vegades.
A trenc d'alba quan el sol il·lumina els carrers humits fem recompte dels nostres errors i entre nosaltres creix el silenci. A trenc d'alba quan el sol il·lumina els carrers que desperten, les nostres paraules ens allunyen, el nostre amor es trenca. És en la foscor quan l'amor ens dona plaer.
En el temple de la nit, sota les estrelles llunyanes som infants, som amants, som un foc que escalfa el glaç de la matinada. És la llum qui desvetlla els nostres fantasmes. Oh, hi ha tant de silenci al carrer que vagarejo per camins foscos on no s'escolta el miol d'un gat, cruilles de camins que avui no porten enlloc.
Jaume Tuset, Octubre de 2010