Quan es desfermen els vents amb una melodia emboscada (com tots els homes saben fa molt de temps), perquè la nit s'empassa les estrelles i la mosca de la finestra té una malaltia sense nom, perquè tot és confós i el gripau m'acompanya en el somni, perquè no hi ha frontera entre la nit i el dia quan es desfermen els vents que criden sobre les prades, les muntanyes, el bosc obert

És un vent diminut, invisible, amb vida i casa pròpia, talent propi, lleis i drets propis, indiferència pròpia. Em pregunto per la memòria de tombes antigues, els rostres que fan vessar una llàgrima, pel quadrat de la finestra, per les branques podrides del bosc, les aranyes, les complantes que remou aquest vent i s'enfilen com globus. Em pregunto per la carretera de maons que em guia a casa entre els arbres, l'autobús de matinada, els dits que no atrapen l'aigua corrent del rierol, les paraules a mida, el sanglot de la sargantana, la vida diminuta, invisible com un vent. Quina mà ha obert la porta?

RADIUM FM