Bombardeig de Granollers

31 de maig de 1938 - 9’05 m.

L’encarnissament semblava premeditat. Abastà just el centre de la vila, obviant la via del tren, a l‘est, i la central elèctrica del carrer Roger de Flor, a l’oest. L’atac caigué directament contra la població civil, que a primera hora del matí anava per feina, els homes al tall, les dones a la plaça i la canalla cap a l’escola.

De la seixantena de bombes que varen caure ni una sola d’elles s’apropà als únics objectius de caire estratègic o militar: les línies del tren, la nau industrial on es reparaven motors d’aviació, a prop de Canovelles, o el mateix pont que hi conduïa, que llavors era de ferro. Es va dir que fou un intent de desmoralitzar la reraguarda de l’exèrcit republicà, en la que Granollers hi tenia un paper important per ser un eix de comunicacions, però l’argument que durant molts anys va anar extenent-se entre els veïns de Granollers i Les Franqueses tenia a veura amb la conspiració, la intencionalitat.

Temps enrera grups paramilitars radicals, liderats per JPF, conegut per el drapaire, i JRA, amb el sobrenom de el forcaire, perseguiren i assassinaren desenes de persones a Granollers i rodalies, generant el pànic entre la població, sobretot entre les persones d’idees conservadores i especialment els clergues.

L’any 1936 arrestaren el general Joaquím Gay a Llerona, on tenia residència, i hores després l’executaren al darrera de l’estació del Nord de Granollers. Aquesta execució fou molt comentada i difosa per la premsa nacional i creà un gran neguit entre la població de Granollers i Les Franqueses, perquè el general Gay era un home molt influent dins l’exèrcit, havent-se especulat amb que Joaquim Gay fou instructor de Franco a l’escola militar i mantenien una relació propera. Els historiadors però han demostrat que els objectius foren exclusivament militars.

Ho constaten els informes del diari de l’aviació italiana, el ‘Diario Storico dell 8º Stormo’, on es diu que, havent rebut una aferrissada defensa aèria a la ciutat de Barcelona, decidiren descarregar les bombes al que ells anomenaren l’objectiu número 20, que era la central elèctrica de Granollers. Constatem també, segons aquest diari, que els aviadors anotaren que havien errat l’objectiu i que aquell mateix matí, els cinc bombarders tornaren a Mallorca, carregaren seixanta bombes més i les descarregaren a Sant Adrià del Besòs, també per inutilitzar la central elèctrica que tenia la vila.

Pel que fa a les xifres de morts i ferits a Granollers, varien segons les fonts. Es creu que varen ser 224 els morts (195 a l’acte), i 165 els ferits, el 80 per cent de dones i uns 15 infants, però a finals d’aquell any, el diari La Vanguardia (edició del 8 de desembre de 1938) va apuntar fins a 306 morts i mil ferits de resultes del bombardeig.

Vuitanta edificis varen quedar destruits i el cost de la reconstrucció va ser d’unes 637 mil pessetes de l’època, segons dades oficials. Els cinc bombarders italians van deixar caure, d’una sola volada, 40 bombes de 100 quilos, 10 de 20 quilos i 10 de 15 quilos des d’una alçada aproximada de 3.000 metres, a la plaça de la Porxada, al Sindicat de Pagesos, a la plaça de le Olles, i el carrer d’Anselm Clavé.

Arran del bombardeig Granollers va quedar sense premsa local. Tots els diaris catalans (La Humanitat, La Rambla, La Vanguardia, Las Notícias, La Publicitat) varen fer-se ressò del brutal atac. La premsa estrangera, sobretot la francesa (La Croix, L’Oeuvre, Le Figaro, Le Temps, L’Humanité) també se’n va fer molt ressò, a l’igual que la britànica The Thimes.

Altres localitats com l’esmentada Sant Adrià de Besòs, Barcelona, Figueres, Alacant o Guernika van patir els cruels bombardeijos durant la Guerra Civil, però a Granollers l’atac va ser molt més dur per la proporció de víctimes en relació a la població (Granollers tenia 13 mil habitants el 1938). Les víctimes van rebre 205.404 pessetes mercès a les aportacions de 115 donacions d’empreses, institucions, ajuntaments, jutjats populars i particulars.

Les descripcions i dades exposades per els testimonis del bombargeig que presentem a la segona part d’aquest treball són de quan ambdòs testimonis eren infants, amb 12 i 7 anys respectivament, i deuen correspondre a records reals mesclats amb narracions generades de boca a orella entre els veïns de Granollers i Les Franqueses.

Caricatura de Mussolini engollint Franco, que apunyala Granollers, publicada al llibre ‘Contro il fascismo. 50 anni di immagine satirico-politica nell mundo’ Ed. Fratelli Fabbri. Torino 1976

Testimonis:

Climent Martínez, Granollers

La meva família va traslladar-se a Granollers quan jo tenia quatre anys, l’any 1930. El meu pare va treballar en la construcció de la via del ferrocarril cap a França i més endavant a Can Trullàs.

Aquell 31 de Maig de 1938 com cada matí a quarts de vuit, vaig anar a buscar la llet a Can Marieta, a Bellavista. Llavors tenia dotze anys. Vaig arribar a casa, al carrer d’Anníbal, just darrera del que ara és l’Ambulatori i quan descarregava la garrafa de llet que duia lligada a l’esquena amb una corda, vaig sentir el sorroll de les “paves” (així anomenàvem els bombarders); feien un “rum rum rum” característic, els grans deien que aquell soroll peculiar volia dir que anaven carregades de bombes.

En lloc d’amagar-me de seguida, vaig sortir a la galeria de casa a observar-les, bocabadat.Varen passar per sobre Granollers un parell de vegades, suposo que mirant de reconèixer l’objectiu. En recordo tres de “paves” (en foren cinc) i quan ja feia estona que volaven per sobre la ciutat vaig sentir els xiulets que feien les bombes en caure.

Aquells xiulets feien posar els pèls de punta. Llençaren moltes bombes, i no queien en punta com es podria creure, rodolaven i xiulaven. La meva mare em va cridar molt nerviosa i em vaig estirar a terra de seguida, espantat.

Es varen sentir els impactes aquí i allà, tot va tremolar durant una bona estona. Recordo que vaig quedar molt sobtat, i la mare també, i quan vàrem reaccionar em va manar que anés de pressa cap al Sindicat de Pagesos a buscar la meva germana, que era a la cua de les faves. La gent que venia del centre cridava i plorava, esgarrifats del que havien vist, tot era ple de pols i fum.

A la carretera hi havia caigut una bomba al davant de la Granja Marinet, més o menys on és ara el Viena, però no s’hi podia accedir; vaig córrer cap al Sindicat de Pagesos, al carrer de Sants, darrera la Policlínica, on una de les bombes havia caigut just a la cua de proveïment, però tampoc vaig poder accedir-hi; la gent comentava que hi ha havia desenes de dones i homes morts.

Vaig buscar pels voltants però no veia la meva germana per enlloc. Vaig córrer en direcció a la Porxada. Hi havia un altre cràter a la plaça Perpinyà, la bomba va caure just al darrera del quiosc de diaris del Mulet, entre el quiosc i l’edifici del que ara és ‘La Caixa’. Tampoc hi deixaven accedir. La gent comentava trasbalsada que el Mulet no havia mort, que no hi era en el moment que va caure la bomba, però sí el seu fill, que, de resultes de l’onada expansiva, va anar a enclastar-se a la façana de Can Picarol.

Era horrorós, entre la pols i el fum la gent anava i venia desesperada buscant els seus o ajudant altres persones ferides. En arribar a la Porxada vaig veure que estava esbotzada a la zona del davant de Can Miralles; tot era ple de morts i ferits i molta activitat d’homes i dones socorrent-los. En aquella època la Porxada era el mercat central; a banda i banda hi havia les parades del peix, a dins les de la carn, i a fora les parades de verdures.

A la zona esbotzada de la Porxada hi tenia la peixateria en Vicenç Solà; hi va morir gairebé tota la seva família, el pare, la mare i la filla, que despatxaven el peix, i en va quedar malferida la tia Teresina, que llavors ja era malalta d’una feridura que havia patit temps enrera. Els ferits els carregaven a les furgones de la Creu Roja i els duien a l’Hospital o a la Policlínica; dels morts se n’encarregaven els obrers i obreres de les fàbriques.

Els obrers de Can Trullàs també hi eren, entre ells hi vaig veure el meu pare. Una dona explicava a una altra plorant que havia vist el cap del peixater coix, sense cos, per allà terra; el meu pare em va veure i tot cridant em va foragitar, manant-me que marxés cap a casa, que allà no hi tenia res a fer. Vaig sortir corrents, la meva germana Maria Dolors ja era a casa, plorant desesperada abraçada a la mare; efectivament havia estat a la cua de les faves però per uns quants números va poder salvar la vida. Les bombes la varen sorprendre de retorn a casa.

Els dies següents foren d’una gran activitat. Les runes varen ser remenades amb insistència cercant morts i ferits. Al passadís central del cementiri de Granollers hi havia una fila inacabable de cadàvers.

Va ser un bombargeig d’una crueltat inenarrable, d’una injustícia tremenda, però no va ser l’únic, dos o tres dies després varen tornar a bombardejar Granollers, i crec que fins i tot una tercera vegada, però en aquests altres no van fer tant de mal.

Paquita Montserrat, Les Franquesesdel Vallès

Aquell 31 de maig em va quedar gravat a la memòria per sempre més, tot i tenir només set anys. Nosaltres vivíem a Les Franqueses, a la barberia situada just al davant de l’estació. Jo era amb la meva mare. El meu pare, que era el barber del poble i també l’alcalde, havia estat empresonat mesos abans; era a la Model juntament amb el secretari de l’Ajuntament per haver protegit i amagat veïns que estaven amenaçats per grups paramilitars.

Després de nou mesos el varen portar al front amb les Brigades Internacionals, on va ser de nou empresonat, aquest cop pels feixistes. Va estar a punt d’ésser executat; per salvar la vida i tornar a casa va rebre una terrible humiliació, veient-se obligat a renunciar formalment a les seves idees llibertàries. S’ha parlat extensament i amb raó del calvari dels exiliats del franquisme, i no gaire de la humiliació rebuda pels que no varen poder fugir, que foren majoria.

Recordo bastant bé el dia del bombargeig. Des de Les Franqueses es va sentir el soroll dels avions que s’apropaven. Vàrem sentir uns esclats terribles durant una bona estona i el soroll dels avions que passaven per sobre nostre. Quan va cessar el perill varem sortir al carrer; es veia un fumera que cobria tot Granollers.

Tres quarts o una hora més tard van començar a passar vehicles i furgonetes amb les portes del darrera obertes carregades de morts i ferits en direcció a La Garriga, el Figaró i Aiguafreda, fins i tot a Vic. La carretera era plena de veïns veient passar els vehicles i parlant del succés. Jo estava amb altres nenes i nens i recordo com la gent anava dient ‘ja en puja un altre, i poc després un altre, i un altre’, cada vegada que veien pujar un vehicle.

La gent expressava el seu neguit sobre què devia haver passat a Granollers i pels familiars que hi havien anat a treballar o a comprar a la plaça i a les cues de proveïment. Recordo clarament que els vehicles que pujaven deixaren rengleres de sang per tota la carretera. La commoció entre el veïns fou indescriptible. Mesos més tard, dos o tres dies abans de l’ocupació franquista, a primers de l’any 1939, també varen bombardejar Les Franqueses. Va caure una bomba una mica més avall de la barberia, davant de Can Canal, al mig de la carretera, i també als voltants de la caserna d’intendència i els magatzems militars, edificis que encara avui existeixen al costat de l’estació.

També varen caure a l’Ajuntament, del que se’n va desprendre una part, la que era l’escola de les nenes. També varen bombardejar el pla de Llerona, on hi havia un aeròdrom amb unes quantes unitats de caçes de la República.

La meva mare em va dir que ja no podíem seguir allà, i amb quatre pertinences vàrem anar a protegir-nos a una masia de Corró d’Amunt que eren amics del meu pare. Quan vàrem tornar ja havien entrat els feixistes. Havien ocupat la barberia, que estava completament desfeta. El meu pare va trigar encara tres anys a ser alliberat, gràcies a la declaració favorable de molts veïns, i especialment a les cartes de descàrrec de les persones que havia ajudat.

Bibliografia extreta de l’Arxiu Històric Municipal de Granollers:

-A l’entorn d’unes darreres aportacions sobre el bombardeig de Granollers. Joan Garriga i Andreu. ‘Lauro’ nº 9, gener-juny 1995.
-Catalunya sota les bombes (1936-1939). Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villaroya i Font. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1986.
-La repressió a la reguarda de Catalunya (1936-1939). Volum II. Josep M. Solé i Sabaté i Joan Villaroya i Font. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 1990.
-Una aportación al estudio del bombardeo de Granollers del 31 de mayo de 1938. Historia y Vida X. 1994. nº19. José Luis Infiesta Pérez y Josep Coll i Pujol.
-Revista La Gralla, volum 1936-1939.
-Les bombes del maig del 38. Article de David Bassa. El 9 Nou nº 854. 29 de maig de 1998.

granollers