Presentació:

Foragitats.4.jpg

Foragitar és un terme ric en matisos. Literalment significa excloure, desterrar, i expressa amb claredat i precisió el sentiment que molts artistes sentim en aquest entorn social violent, tèrbol i disbauxat. Foragitar pot tenir també el sentit de vessar, expresar, comunicar o alliberar el que es resisteix a sortir...

Com a publicació, Foragitats s’inicià l’Agost de 2003 amb l’objectiu de donar suport a l’art i la poesia. Impulsar l’art en les seves múltiples manifestacions, i la poesia perquè n’és l’essència de totes d’elles.
Fins avui hem editat cinc números amb tirades de tres a cinc-cents exemplars cadascún. Hem arribat a poques persones, gairebé exclusivament al Vallès Oriental i a la ciutat de Barcelona.
Els números 2 i 3 de la revista varen publicar-se amb el suplement d'un CD que recollia gravacions històriques de Ramón Gómez de la Serna i Gertrude Stein, extretes de la Revista de Arte Sonoro, publicada per la Universitat de Cuenca, a més de gravacions de grups i autors del Vallès Oriental com Carai, Diguena Voy Bogadé, Huerfanitos, De cara a la pared, Camins de Pols, Ot Mas, Perro Pachingo, Antonio El panadero, José Miguel Pastrana, Xavi Herrera i Montsa Agustín, Raul Reverter, Jordi Farrés i Elvis Pérez, gravacions que podreu escoltar i descarregar properament en aquesta Web.

Amb el cinquè i darrer número, publicat l’any 2007, donem per conclosa l’edició física de la revista, que des d’ara s’editarà exclusivament en format digital i es podrà consultar i descarregar a la Web. No és una decisió que ens ompli de joia, preferim el format tradicional, però no ens plau haver de demanar ajuts ni ens agrada l’opció d’incloure-hi publicitat.
Pel que fa a la filosofia de la revista, Foragitats vol mantenir la mateixa línia de defugir les novetats i l’actualitat cultural, doncs considerem que la cultura transcendeix el temps i les modes i valorem més conceptes com la memòria, la sensibilitat, la curiositat o la relectura.

.
.
.
.
.

Shirin_Neshat.jpg

L’art i la poesia són els métodes més directes d’arribar a l’ànima, així com el camí més complet i precís que ha inventat l’ésser humà per a expressar-se. Per altra banda, el so és l’origen de la vida i per tant la drecera exacta per a conrear i desvetllar els sentiments i les emocions més profundes. Art, poesia i so formen una conjunció infal·lible. És cert que es llegeix poca poesia, però ha recobrat la rellevància que li correspon gràcies a la oralitat, el contacte directe i inequívoc emissor-receptor, que és una de les formes de transmisió de coneixement més antigues i trascendents. Als nostres dies, aquest renaixement de la poesia en viu té uns responsables amb nom i cognoms: artistes, músics i poetes com Joan Vinuesa, Enric Cassases, Pascal Comelade, Adrià Puntí, Carles Hac Mor, Esther Xargay, Josep Pedrals, Noël Tatú, Josep Bover, Xavier Marí i tants altres...

Foragitats també ha volgut rescatar de l’oblit persones, fets o aconteixements artístics i socials que cal recordar. És per això que hem dedicat moltes pàgines al bombardeig de Granollers durant la guerra civil espanyola, amb testimonis directes dels fets, i a l’obra d’artistes que ja ens han deixat com Antoni Cumella, Josep Franco, Paco Merino, Joan Barceló, i en el darrer número al poeta i pintor Sebastià Roure, que morí a Caldes de Montbui l’estiu de 2006.
A més, hem recordat poetes influents com Guillaume Apollinaire, T S. Eliot, Benjamin Péret, Ramon G. de la Serna, Gertrude Stein, Francesc Pujols, Allen Ginsberg, Charles Bukowsky i Gregory Corso. No hem oblidat però autors actuals poc coneguts com Joan March, Magda Jiménez, Antonio Pierri, Gemma Palau, Ricard Geladó, Oriol Ambrós, Sergi Gea, Gemma Esparó, Oriol Capella i altres poetes, pintors, músics i actors que d’una manera o altra s'allunyen dels circuits artístics majoritaris.
Foragitats és doncs una publicació espontànea i instintiva, que no pretén ser capdavantera de res i defuig l’ànim de lucre.

...

...

Petit Manifest Foragitat per l’amor, l’art i la poesia

tu-boca-convoca-accio-poetica.jpg

Foragitats d’aquest entorn inhumà, esverat i competitiu, carregat de violència i desigualtats, on la cultura és utilitzada amb objectius aliens a la seva essència i ha quedat fermada a les vitrines dels museus.
Hem assistit en directe a l’aniquilació física i humana del poble i la cultura més antiga que coneixem, la mesopotàmica, sense poder fer-hi res. Els ciutadans d'aquest món no tenim doncs el poder de decidir, que cau regalat en mans de persones poc preparades humanament per a gestionar unes societats que en la seva majoria vol i exigeix la pau i l'amor sense condicions.

Avui podem afirmar que l’optimisme positivista del segle XIX fou erroni: les màquines no ens han alliberat del treball, ni han produït recursos per a tots, com havien promès els seus promotors, simplement han generat envejes, guerres, ens han deixat sense feina i han malmès el valor dels oficis basats en l’enginy i el treball ben fet.
L’industrialització i el maquinisme primer, i la biotecnologia actual són un frau social que trenca l’equilibri econòmic, ecològic i humà. Cal retrobar el valor dels coneixements savis que ens han precedit, el valor de la manualitat i l’art popular, el valor dels artefactes produïts amb cura i estimació, el valor de les feines i oficis tradicionals com a base i essència cultural.

Cal repensar un sistema en el que ningú se senti foragitat, exclòs ni apartat. El maquinisme i la tecnologia poden ser pisitius i necessaris si la seva gestió afavoreix que tots els éssers siguin importants i necessaris, sigui quina sigui la seva formació, condició física o recursos econòmics.

Creiem que els habitants d’aquest planeta disposem de totes les eines humanes, científiques, legals i culturals, a més de tots els coneixements necessaris per tenir una societat sense guerres, que aplica tecnologies que respecten la natura, i amb una educació pensada per al creixement humà dels nostres fills.
La tensió que existeix a les escoles, sotmeses a constants reinvencions, ens parla de la societat i del moment que vivim: els temaris curriculars apleguen totes les frustracions col·lectives, són inadequats i tenen la canalla avorrida i desesperada. L’escola s’ha convertit en un zapping de coneixements on els mestres estan cansats, depressius i sense capacitat d’aportar tots els seus valors i coneixements.

Cal ensenyar teatre a la canalla, i sabran expressar-se, ensenyar-los música i seran lúcids i sensibles, ensenyar-los a dibuixar i comprendran millor el que els envolta, ensenyar-los a dançar i aprendran a ser feliços, ensenyar-los a recitar poesia i aprendran a regalar amor.

...

FORAGITATS, revista d'art i poesia, 2003 - 2017 |