Joan Barceló i Cullerés
Menàrguens, 1955 - Barcelona 1980
Joan Barceló i Cullerés (Menàrguens, La Noguera 1955 - Barcelona 1980) deixà una gran obra literària: poesia, novel·la, conte, teatre, assaig. El conjunt de la seva producció, sorprenentment extensa i madura, en part publicada i premiada, i en part inèdita, deixa entreveure un creador incontenible i de gran qualitat que el temps s’ha encarregat de corroborar.
Preocupat per la renovació de la literatura infantil i juvenil, la seva vàlua com a escriptor es va veure reconeguda amb l’obtenció dels premis Vicent Andrés Estellés, de poesia, i Folch i Torres, de narrativa juvenil, entre d’altres. A més, va participar activament en la creació de grups com “2/4 de deu” o “Desperta ferro!”, de caire contracultural i va col·laborar en diversos mitjans de comunicació. Entre els anys 1972 i 1975 va fer exposicions de pintura d’influència surrealista a diverses ciutats catalanes, entre elles, Solsona, Manresa, Lleida, Tortosa, Balaguer i Barcelona, de les que se’n conserven quadres a la col·lecció familiar a Menàrguens. L’any 1975 desa els pinzells i es dedica exclusivament a la literatura i a l’activisme cultural.
Barceló va publicar, en vida: Obres completes, volum XXVIII –original mostra, feta amb retalls de diari-, Científicament s’ha demostrat, No saps veure l’espai que t’envolta, Diables d’escuma (poesia); Ulls de Gat Mesquer, Viatge enllunat, Que comenci la festa! (narrativa); De quatre a quatre, traducció del poeta portuguès Manuel Antonio. Després de la seva mort han sortit a la llum: Pas de dansa, Immortal mort que et mors (poesia); Folch i Torres, escriptor per a nois i noies, El somni ha obert una porta, Estimada gallina, Miracles i Espectres, Pare de Rates, Els Dracs de la Xina (narrativa); Viatge enllunat, Olor de cebes (teatre).
Presentem una selecció de la poesia de Joan Barceló extreta del llibre ‘Esbrinem les flors de la terra’. Poesia Completa, a cura de Julián Acebrón i Jordi Casals, publicada a Pagès Editors 1998. ‘Plegar cargols’ i ‘L’Emperador del Bosc Solar’ estan inclosos en el disc del cantautor i poeta Miquel Àngel Tena titulat ‘Cançons de la nit benigna’ (Edigsa, 1983), que també incorpora poemes del lleidatà Jordi Pàmias i Grau.
En el decurs de deu anys (1971-1980), Joan Barceló va bastir el conjunt de la seva obra poètica, que comprèn essencialment cinc llibres. La publicació dels llibres de poesia, però, no es correspon, en tots els casos, amb la seva redacció. Així ens trobem, per exemple, amb obres com Immortal mort que et mors, que va aparèixer publicada pòstumament, o Trilogia del penitent, original que va restar inèdit fins a l’edició de la seva obra poètica completa, recollida en el llibre Esbrinem les flors de la terra (Pagès Editors, 1998), a cura de Julián Acebrón i Jordi Casals.
Web de Joan Barceló
http://web.udl.es/dept/filcef/joanbarcelo/inici.htm
Text de Xavier Marí
..........................................................
Selecció de poesia
Hi ha nits de sang que em saben ben despert
als precs del foc alat. Hi ha nits de bes.
L’ombra no em ve a un joc que creu dubtós
si abans de res demano un glop d’argent.
Potser és la clau: la nit és una veu
i jo l’amant de cada plec de cos
que em mostra el so brunzent: ressona el cel
i em sento buit endins de tu, amorf.
Dormen els crims al riu del firmament
mentre el meu plany no el puc pas oblidar
en una nit que és morta i sense olors.
Dormen els Sols que van cap a Ponent
i algun follet agença el meu altar
si sé el secret: la veu és una nit.
(De Pas de dansa)
Tot deu tenir un símbol amagat:
l’aigua del pou, la lluna que s’hi apaga,
que faci vent i udoli el somni alat,
aquests estels,aquesta nit obaga...
Però no el sé, el fons de les figures
que a sota el fang algú ha inscrit amb signes
d’un alfabet remot: imatges pures
si sou vidents –pels orbs, lletres malignes.
Quan entri al pou tot el que sé ho sabré
a l’inrevés. L’enteniment s’empassa
codis de cec: damunt de l’aigua plou
(No sap ningú com destriar el clixé
del psalm ocult, però ens hi afanyem amb traça
car som un pou a dins d’un altre pou)
(De Diables d’escuma)
...
...
...
L’emperador del Bosc Solar
té uns diplomàtics disbauxats
que amb els arcans juguen a daus
i es rifen folls el cor del món.
L’ajuden savis de cartró
que a mitjanit, i d’amagat,
espien crims de l’univers
ben enfonyats a cada raig
perquè no els vegin de l’Olimp.
L’Emperador del Bosc Solar
va fer ocultar grans altaveus
als fons dels mars i oceans
per desvetllar-nos cada nit
amb el bramul dels seus sospirs,
per espantar l’aire i el foc.
I es va encabir un vestit de so
amb els filets de núvols d’or
que va robar a la mà del vent.
L’Emperador del Bosc Solar
ha fet molts pactes amb l’etern:
s’ha enllardissat els dits de cel,
s’ha capbussat en la foscor.
El trobareu pels carrerons
plegant cargols, caçant coloms,
dormint als bancs com un tarot,
tot preguntant als vianants:
Que em comprareu un tros de sol?
Plegar cargols
¿No veus pirates amb tresors robats al peu d’un pi;
les fades que ara han estrenat pijames de setí;
l’emperadriu sorgida d’un castell fill del platí;
sardanes de ministres calbs amb rams de cards als dits
i reis amb súbdits tan contents que riuen pel melic?
¿I tot el públic que s’encén quan surten uns farsants
a repetir allò tan vell, un crit al·lucinant;
no sents misteris de dolor que resen escolans;
les nenes maques d’aquest Circ que a tots convidaran
a xocolata i sucre amargs i glops d’arcaic xampany?
¿I omplint butxaques els obrers de fàbriques de foc
amb dones grasses al costat comprades de fa poc
que escolten junts aquesta nit els xiscles de consol
de cantants muts a públics sords que hi vénen amb esclops
i no els cal pluja ni humitat sinó tan sols cargols?
¿Tampoc no saps que tots plegats cerquem els animals
de banya erecta ben vestits i un xic eixelebrats
a cines vells i sense llum, amb un fanal al cap
per foradar la nit amb crits ballant potser algun vals
i fent mil jocs enmig d’un cel que no reclami el cant?
...
...
...
Atram
El cel penja d’un fil
El fil no es desfarà
lirà lirà
si tu saps somiar
Llum
¿Veus la lluna sense trenes
malvestida amb quatre draps
que es passeja enfarinada
entre els solcs de les carenes?
(De No saps veure l’espai que t’envolta)
Plany de pedra
Qui no ha plorat no sap què és cantar
el temps desfet que ha desesmat xisclant.
Tot m’apareix tal com si al cant distant
Hi hagués deixat la sal que fa el bon pa.
Si algú em pregunta quan, diré que enlloc;
Si algú em demana on, diré que mai...
D’espectador,el ball m’és un esplai.
De ballarí, se’m torna glaç o foc.
Tan sols jo sé que algú em vol fer plorar
i jo ho faré sabent com sé l’engany:
pensar que és falsa excusa l’estimar.
Sento la música d’un cel clar,
d’una nit dura al fil del temps d’antany.
Resumiré amb error: plorar és cantar.