Joan Vinuesa

En Joan Vinuesa sobreviu escolaritzacions, treballs, clandestinitats i tribus arrapant-se a les arts com un clau ardent.

En l'àrid panorama postmodern dels anys vuitanta participà en la fundació de l'àmbit poètic la Sopa Negra al casc antic de Barcelona, que va editar diverses publicacions . Dos arguments es trobaren: per una banda, l'esperit crític d'en Prudenci Reguant, amb en Jordi Romea, la Mercè García i en Fernando U.. De l'altra, l'empenta combativa i dadaista del disolt grup "O Així" recollida per en Jaume Sisterna i en Joan Vinuesa.

Ben lluny d'acadèmies i magisteris, la lletra d'en Vinuesa és profundament críptica, rebel i plena de referències mitològiques. En paraules d'en Prudenci Reguant, en Joan "està posat al món com un gra crònic que sempre fa picor. La seva poesia no és vida ni és amor però escarneix la mort i a la veritat don mida".

Vinuesa ha publicat "El camí del llamp" (1991), "Feristela de bec i les falòrnies del radi" (1995), "El tercer llibre" (1997), "L'arrel quadrada de Déu" (2000) i l'antologia "El llom del sol" (2003) amb il·lustracions de l’escultora Montserrat Marfany.

Introducció del autor

Tot plegat deu ser tan sols una hipòtesi, és a dir: una sensació que a través dels sentits consegueix persuadir, de primer, a la raó i a la fi penetrar en el si profund del pensament i la consciència. És així quan es pot parlar d'un devorat. Nosaltres, els fills del mil·leni, vem néixer per ajudar a girar la roda, la roda del món, la roda de l'humanitat i la de nosaltres mateixos. Éram una proposta. M'enrecordo molt bé. Una altra cosa és el que vem fer i aconseguir. Jo ho vaig fer així: una primera fase compulsiva i organitzada, una segona contracultural i viatgera, i una tercera inmersa en l'art, pintura, poesia, cançó, fotografia, dansa... I en això estem.

Info:
Foto anterior feta per Dolors Dalmau el 2004
Monogràfic orginal de la revista en format PDF: http://www.mediafire.com/file/memz2gnymyj/joan-vinuesa.pdf
Web de l'autor: http://www.joanvinuesabaliu.net/

Poemes

Amb els llavis ferits de tanta festa,
Tornem ebris d'un capvespre
On es respira perill
I esclat de tempesta.

I heus així
com els ulls se'm en van cap la finestra,
i no m'oblida la tristesa,
i així que arriba s'estabella,
i veu com ja en el primer diumenge,
per amor o primavera,
ell busca l'arquitectura primera.

Moltes llunes
I sols una estrella,
S'apaga la llum
I ell aprofita
I va fer feina.

I ara tu,
Fuig,
Depressa,
I torna a casa,
Jullietta.

Seré un conjur i no un conjurat
Estimat capvespre
no ets ningú, no ho sabies?
Sí, ho saps, oi?
però no fas res per evitar-ho.
Nosaltres et sentim inaprehensible, sens dubte
com a tu t'agrada ser.
O sigui que
estimat capvespre,
ets l'hòstia i ho saps.
Però, et volem, perquè
destrueixis l'innecessari.
Quan comença la foscor
com un cavall trepitjador
ens fas reviure l'indefinible
i encara que de seguida
s'hagi de tornar per adorar la dolça nit
aquells instants són com una confidència
refrescadora i un oblit

Les meves pintures
són nuclis de color
que transformen la visió
per dins del qui les mira.

Són un test d'analogies
i un tarot per la comèdia
i contra les regles de l’art.

Les meves pintures
són reserves
per la mirada
per la finestra

de l'observat.

Salut en la mort
Sebastià Roure.
Et recordo en
l’inrecordable
que és el viscut
d’una vida on viure
jamai és record

sinó acció.

Que descansis i juguis
que tots ho veurem
això del morir

doncs a la fi
tan greu no hauria de ser
perquè als vius
sobretot als professionals
també als passa.
Cosa rara...
després diran.
Sinó hi haguessin
tants testimonis
encara semblaria
que hem sigut nosaltres.

La vida seria un ritme
un ritme
i un llibre pels anys
on les coses, si han passat
ja han passat.
Nosaltres lluitem
i un adéu serà l'únic.

Ulls que han vist
camins i somnis,
innombrables
símbols de l'aire que respir.
Sense quasi llum,
sóc jo cervell
qui escriu això?

Poesia