Josep Bover i Blanch

El ‘Rapsode del Vallès’: Cinquanta anys d’amor a la poesia

Text: F. Montserrat / X. Marí.

Bover.jpg

Josep Bover i Blanch, nascut a Vilanova del Vallès el 2 de juliol de 1947, celebra cinquanta anys de rapsode i poeta: la primera actuació va tenir lloc el 19 de juny de 1960 al Xiprer de Granollers. Home senzill i generós, va tenir clara la seva vocació artística ja de ben petit, i ell ho recorda amb humor quan explica que un dia va confessar al seu pare que volia dedicar-se a fer de pallasso, tot escandalitzant la família.

Criat a les masies pairals de Can Belitre, a Valldoriolf, i Can Terrades (actualment Ca l’Espada, al rieral de Cardedeu), va ser instruït per Conxita Ripoll i Figueres, mestra de la seva infantesa, i es va formar posteriorment a l’Escola Municipal del Treball de Granollers. Tot i que la seva vida ha estat dedicada a la tasca professional de tipògraf a la impremta Busquets de Granollers, la seva vocació ha estat la de poeta i comunicador exercint de rapsode, actor, presentador i pregoner arreu de Catalunya.

Josep Bover està rebent diversos homenatges els darrers mesos que honren i valoren la seva tasca de gran declamador de poesia a casa nostra, una entrega que ha esdevingut absoluta, visceral i generosa.

Un dels homenatges que ha rebut va tenir lloc el dimarts 8 de juny de 2010 al Casino de Granollers, organitzat per Amics de la Ciutat de Granollers i Òmnium Cultural, que va comptar amb la presència del lingüista Joan Solà i Cortassa (1940-2010). En la seva intervenció d’agraïment Josep Bover va recitar El Cant de la vinya d’Antoni Homs i Obradors, Com el Vallès no hi ha res de Josep Carner i Dolça Catalunya” de Lina Casanovas. També ha rebut homenatges de la Coral Amics de la Unió de Granollers, els Veïns del Centre de la Vil·la de Cardedeu, la Fundació Hospital Asil de Granollers, els Amics del Sopar Absolut i amb motiu de la Trobada de Rapsodes de Poesia Catalana al Casino Ceretà de Puigcerdà.

Els mèrits acumulats per la seva generositat i el seu coratge, plens d’entusiasme i admiració, no s’aturen. A tot això Bover continua formant part del grup poètic Magòria de Barcelona, el Niu d’Art de Parets del Vallès i el Raïm de Poesia d’Artés.

Cal destacar també les seves aptituds dramàtiques. La seva primera obra de teatre fou Les farses, estrenada a Granollers l’any 1963, i en la que va rebre la felicitació del seu admirat actor i director teatral Pau Garsaball i Torrents (1920-1991). També ha actuat amb gran èxit de rabadà a Els Pastorets de Granollers i Canovelles durant molts anys. L’any 2010 va participar com a protagonista en la pel·lícula El baró de Trenta Passes, dirigida per Josep Rovira i Gallamí, juntament amb els actors Olga Pey i Jordi Gendra, estrenada la tardor passada, i ha participat com a figurant a La nit que va morir l’Elvis (2011) i La ciudad de los prodigios (1999). Però la veritable il·lusió d’aquest ‘diamant mal escurat’ -com ell mateix es defineix- és poder trepitjar tots els municipis i pobles de Catalunya fent el que li agrada: recitar i improvitzar poesia.

El Poeta que estima

Josep Bover és un bon poeta i un excel·lent intèrpret i actor; però és necessari destacar encara molt més la seva qualitat humana. El Josep estima i s’entrega als altres amb un amor incondicional, als ancians, als infants, als malalts, a les entitats, a les persones necessitades, perquè sap molt bé que la poesia és llum, que la poesia és vida, que la paraula cura, i el ‘Rapsode del Vallès’ la regala joiosament.

Bover és bàsicament un poeta popular; la seva poesia sorgeix de la tradició i s’impregna de referències, sentiments, paisatges i tradicions del nostre poble. És un poeta popular perquè la seva poesia és directe i precisa, tot defugint abstraccions i surrealismes quan són innecessaris; és un poeta popular perquè els seus versos neixen i s’emmirallen en els Jocs Florals, fet del qual ell no se n’amaga. És també un poeta popular perquè al llarg d’aquests cinquanta anys ha aconseguit el reconeixement i l’estima de la gent del Vallès i tantes altres comarques catalanes on ha recitat, concursat i improvisat en centenars d’ocasions.

Dalt d’un escenari Josep Bover ofereix una energia inimitable: les seves interpretacions són contundents i no es guarda res sota la màniga. Domina com pocs rapsodes el ritme poètic, executa amb una convicció innata cada vers i descriu cada imatge poètica amb el to més precís. Absolutament convençut del poder màgic de les paraules, ningú com ell dibuixa millor cada mot. En cada poema crea un món exclusiu que desgrana i verbalitza subtilment amb les més variades interpretacions, tot passant d’una execució serena i delicada al més arrauxat dels ritmes, xiuxiuejar els versos següents o allargar-ne les pauses, jugant amb la força del silenci i creant un paisatge poètic carregat de matisos.

La veritable força de Josep Bover és la seva noblesa i sinceritat damunt els escenaris; la seva força és l’amor i energia amb les que recita els nostres grans poetes: Jacint Verdaguer, Josep Carner, Joan Maragall, Carles Riba, Salvador Espriu i Miquel Martí i Pol, sense oblidar poetes de Granollers com Genís Tura, Jaume Pibernat, Jacint Bellonch, Esteve Plantada, Santi Montagut, els de l’Esquerda i El Col·lador, colles que mai oblida.

De tots ells, el poeta que més estima Josep Bover és mossèn Cinto Verdaguer, on troba la veritable expressió de l’espiritualitat sense evidències ni hipocresies, sense embuts; l’expressió de la fe des de la vida, des de la quotidianitat, des de l’acció, des del cor, des de la saviesa, des de l’amor incondicional a la terra i als éssers que l’habitem.

DOTZE MOMENTS, selecció de poemes escrits per Josep Bover

UN PENSAMENT

Colpit la dèria d’ufana
cobejança l’espai del temps,
que sigui la filada humana
que sempre banyat breu i ardent.

Mai no quedi res a la foscor
visió que inspira raó
i l’esperit atrapi el gust de cor
i tregui enaltiment amb saó.

CONFIANÇA

Conviure amb l’espai d’albada
brancam altiu que dorm molt tranquil,
tempesta cap, sols hi ha crida
tot és nou i vell amb el seu record.

No hi ha escuma i és lletania
és safir de la primera
que no es dispersa cap dia
és devot de pau que respira.

LA MIRADA

Damunt de tot hi ha destresa
que, de mica en mica, marca,
a cadascú amb la jovenesa
que es fa mirada i no es tanca.

Renova i recerca poesia
i esquitxa el símbol del pastor,
i viu amb càlida paciència
espiga i aire de trobador.

L’ESPERANÇA

Que quedi sempre enteniment
i acull confiança i bona lletra,
escolta bé aquesta heretat
allibera i és infant que enamora.

Pobles que us devora el poder,
invoqueu tots a l’esperança,
porteu el nom captiu d’honor
i així, d’una vegada, és excelsa.

L’AMISTAT

Sempre l’hem de mantenir a tot arreu
i és fonament que sosté amb penyora,
mai marxar de ningú que no atreu
humilitat de pau segura.

Quan hi ha la nit nuvolada
es fa indigne tota defensa,
posi caritat i imatge benaurada
és l’amistat guarnida i encesa.

L’EXPERIÈNCIA

Compromís amb vincle de ser fidel
és el gra de l’experiència,
i afegeix l’entrada del bon estil
així és l’escut i arca amb melodia.

Rodola la idea que és paciència
sigues captiu que inscriu concepte,
la qualitat és brot de presència
l’aire vertader de fer virtut.

LA SAVIESA

Deleix existència amb saviesa
que torna i batega la guspira,
fes l’escalfor i sigues tendresa
i frueix favor que escampa i declara.

Convida la teva consciència
i fes-la arribar amb bon llevat
i considera la força amb justícia
fins i tot és l’eina amb gratitud.

LA RESPONSABILITAT

Proposem el nostre designi,
no ha de ser cap secret, sinó estatge,
suprema conducta de signe
sempre transparència amb llenguatge.

Elegits amb la responsabilitat
amb la sofrença que es fa camí,
mai a la buidor, sempre veritat
rebre tot canvi amb maduresa.

L’ESFORÇ

Escoltar és aprendre delícia
és l’afany que es fa l’observança,
i és el debò esforç i presència
que és dignitat i prova amb estança.

Avui i sempre comença l’esforç
i assenya i instrueix model i paraula,
acull consistència amb profit
i aspira enteniment que és tot que vetlla.

LA INNOCÈNCIA

Portar ardor i lluny la injúria
que hi hagi la màcula de bondat,
planta envers tothom innocència
que és la porta de la humilitat.

I si volem sempre honradesa
portem a tot caire finor que es fa la fe,
i abrandeu tots els sons que gosa
el diamant que defensa i neix el fer.

EL SENTIMENT

Revela el sentit amb tenacitat
que és la cursa que raja llaçada,
és l’anima inquieta que és admirat
el remolí que arrossega i davalla.

No et queixis i arrenca el sentiment
porta l’engruna que és ventura,
no l’escanyis la idea i fes-la ardent
és l’arbre d’amor a la primera.

LA FELICITAT

Ningú pot prendre aquesta paraula
enfonsa aquest nom de pulcritud,
és abisme i motiu que colla
espera i agermana potestat.

Avui t’empara i és meravella
de tot això rescat la vergonya,
el teu llavi escolta amb bona rialla
sempre vessa amb entusiasme i ensenya.

La Sinceritat

Som com l’aire que va a tot arreu
és la fita i fidel a la paraula,
remou amb preferència i es fa correu,
gira la sinceritat que mai falla.

I sentir l’expressió de la nova
com anunci que avança aquesta terra.
Astorats per la por que Ell és prova,
sabem que té criteri que prepara.

Tenim la virtut de gaudir l’amor
i alliberar-nos enmig de la causa,
la trobada que reflecteix valor,
la medecina dóna molta pausa.

On és la maduresa de la vida
i portar l’àmbit amb camí quotidià.
Amb crítica que forma la crida,
costum que mereix domini i poesia.

On cada moment neix encara,
saps a qualsevol lloc d’aquesta planeta,
tens present l’infant, com Ell plora.
Amb un cor d’amic que VETLLA i ESTIMA.

_Granollers, Nadal 2006 _

Enric Casasses i Neus Dalmau proposen Verdaguer

Homenatge a Josep Bover, Rapsode del Vallès, en el seu cinquantè aniversari damunt els escenaris

Des d’aquesta petita revista que anomenem foragitats retem un sincer reconeixement a les persones que com Josep Bover han defugit les convencions artístiques i comercials; per homenatjar-lo hem convidat els poetes Enric Casasses i Neus Dalmau a fer una breu tria personal i sincera de la poesia de Verdaguer dedicada al 'Rapsode del Vallès' amb motiu del seu cinquantè aniversari als escenaris:

Neus Dalmau proposa el sublim poema de Verdaguer Vora la mar i l'acompanya amb un oli pintat per ella que s'anomena La font d'aigua viva

La-font-d-aigua-viva.jpg

VORA LA MAR

Al cim d'un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l'astre rei cap a ponent declina
me'n pujo a meditar.
Amb la claror d'aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa,
m'aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.
Aixequí tants castells en eixes ribes
que m'ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d'or i argent:
poemes, ai! que foren una estona
joguina d'infantons,
petxines que un instant surten de l'ona
per retornar al fons:
vaixells que amb veles i aparell s'ensorren
en un matí de maig,
illetes d'or que naixen i s'esborren
del sol al primer raig:
idees que m'acurcen l'existència
duent-se'n ma escalfor,
com rufagada que s'endú amb l'essència
l'emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se'n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen
digueu-me què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
¿per què, per què, enganyosa poesia,
m'ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l'arena?
Platja del mar dels cels,
¿quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?

Caldetes, 10 de gener de 1883

L’Enric Casasses ha fet dues tries de Jacint Verdaguer que ell mateix ens contextualitza amb aquestes paraules:
La primera tria que és feta d'estrofes esparses, cobles soltes, tretes d'aquí d'allà com Flors del calvari, Roser de tot l'any i altres, és com una coltellada verdaguera que té una lectura oberta donat que són peces independents. La segona tria són aforismes i frases dels Dimonis... tria que potser és encara més interessant, perquè és menys coneguda... fixeu-vos-hi: és AL.LUCINANT!

Coltellada Edimburguesa

verdaguer3.jpg

Tu que sant desitges ser,
un altre te n'ha de fer:
a colps de cisell i ultratges
los troncs se tornen imatges.

Lo traidor del rossinyol
canta i refila,
amb cançons i refilets
tot ho espia.

Sovint sovint solo perdre'm
tot anant a collir flors,
expressament solo perdre'm
perquè em trobe l'aimador.

Com la lluna anant de nit
tot cercant l'enamorada
la mort m'ha trobat i dit:
no la busques, l'he enterrada.

Digué l'amic a l'amat:
Per lo molt que m'heu donat
trist de mi què us donaria?
Digué l'amat a l'amic:
Dóna'm ton cor fredolic,
que d'amor te l'ompliria.

Tot pensant en qui és ma glòria
he perdut l'enteniment,
de tant tenir-lo present
he perduda la memòria,
resta'm sols la voluntat
per amar més a l'amat.

Cride l'àliga superba
sobre els núvols que remou:
«jo vull morir sens renou
com un grillet sota l'herba».

Volau, mos somnis, volau,
aucells de ma aucelleria,
perdeu-vos en lo cel blau,
ja us vindré a cercar un dia.

Pulvis, cinis, nihil
De la terra n'he vist poc;
com més ne veig, menys m'agrada,
tot hi és ombra i vanitat,
pols i cendra i terregada.
L'aigua dolça que jo vull
enlloc del món l'he trobada,
per tot allà on ne cerquí
he trobat la mar salada.

Me dius si tinc voluntat?
Ne tenia i la doní,
la doní a mon Estimat
que vol i desvol per mi.

Un dia a la mort diguí:
–On és la font de la vida?–
Respongué: –Mira-la allí–;
i en un Cor obert vegí
adollar-se una ferida,
i el llavi encès hi posí.

Quan del sol perd la claror,
lo dia en la nit s'amaga;
Sol d'eterna resplendor,
la terra sens vostra amor
fóra un astre que s'apaga.

Prop del riu
he fet lo niu,
se m'emporta la riuada;
vers la mar
me fa rodar,
oh que dolça rodolada!
com d'amor
és la maror,
jo m'enfonso dins l'onada.

De penyores prou ne tinc
de l'amor gran que us devora,
mes jo vull altra penyora,
lo Penyorer jo pretinc.

Canviau mon fang en or,
i em dirà l'Àngel que em mira:
–Avui has fet bona fira,
firataire de l'amor.

Mon front cap a la terra se decanta,
Sol de l'amor etern:
una ullada de llum per eixa planta
que arriba ja a l'hivern!

I veuré, amb aqueix sol de primavera
que fa rejovenir,
lo torrent de mos anys tornar enrera
cap al bressol llunyà d'on vaig sortir.

Fill de la terra dura,
nét del no-res,
baixo a la sepultura
pels anys empès.

Mes trobo la baixada
més que feliç,
quan penso que és l'entrada del Paradís.

Sé què és rodar per lo golf
rebatut per la tempesta;
mes los colps de mar més durs
los he passats en la terra.

Com un infant son estel,
prou he fet volar pel cel
ma poesia;
lo meu estel s'hi perdé,
i vol perdre-s'hi també
l'ànima mia.

A mon cor en sos martiris
l'esperança l'ha adormit
cantant-li bressa que bressa
la cançó del paradís.

De la fàbrica dels sants,
ja que la creu és la marca
rubriqueu-ne lo meu cos,
segelleu-ne la meva ànima.

Passen les nits de dolor,
passen los dies de pena,
mes passen com los torrents
fertilisant la ribera.

Qui plora sos mals augmenta,
qui canta sos mals espanta,
doncs jo que els vull espantar
sempre estic canta que canta.

Doneu-me una creu o dues,
com més feixugues millor,
les guardaré entre mos braços
com un avar son tresor,
les guardaré entre mos braços,
les desaré dins mon cor.

És un tancar i obrir d'ull
lo d'aquesta vida humana;
quan s'hi comença la plana
ja s'ha de girar de full.

Oh, que és gran ser petitó!
Puix del cel més alt un dia
baixà déu a l'establia
per dar-nos eixa lliçó.
Oh que és gran ser petitó!

És una pluja suau:
qui es fa vall humil la copsa;
qui es fa muntanya d'orgull,
no en tastarà ni una gota.

En lo bell mig d'aqueix Cor,
trobí la mar de l'amor
i em llencí dintre l'onada.
Naufraguí o no naufraguí?
Jesús, Vós sabeu de mi;
jo per Vós me'n só oblidada.

Los astres viuen de llum
lo lliri viu de rosada,
mon pit vivia d'amor
i avui se mor d'enyorança.

Los pensaments que tinguí
cap a Vós han pres volada,
del primer del dematí
a l'últim de la vesprada.
Vostres seran los vinents,
vostra ma ànima sencera;
colliu amb mos pensaments
la planta pensamentera.

Què és la raó de l'home? Una llanterna
dins la negror de la més negra nit,
mes si s'acosta a vós, oh llum eterna,
l'efímer bri de llum de sa lluerna
s'empelta amb la claror de l'infinit.

La blanca papallona de les prades
imatge és de mon cor,
quan té les ales de volar cansades
se dorm sobre una flor.
La flor on se posà l'ànima mia,
oh amor, vós la sabeu,
son nom, son nom diví, per què el diria?
oh amor, com vos dieu?

Nostra raó és una cega
que, en un camí barrancós,
amb la fe la guia un àngel,
sens ella la guia un gos.

Trobí un aucell arrupit,
corgelat i agemolit,
lo posí sobre el meu pit
i es retornà abans de gaire,
i al reprendre el vol per l'aire,
cantà un himne a l'infinit. ...

Pobres i rics, amau-vos uns als altres,
amb amor compartiu vostres béns,
ric amb el pobre comparteix la terra,
pobre amb el ric tu comparteix el cel.

Petita tria dels Dimonis

de Jacint Verdaguer

Selecció d'Enric Casasses treta de Manuscrits verdaguerians de revelacions, exorcismes i visions, volum II, (Editorial Barcino, 2002), Barcelona. Tot el que va «entre cometes» són coses que diuen els dimonis durant els exorcismes i que Verdaguer apunta al vespre quan ha tornat a casa (anys 1890-92).

«Lo sigle més trist que s’ha vist, ara hi anau a entrar.»

Que em curaria de tot, que recobraria la memòria i enteniment que se m’anava xuclant lo Maligne, com ho havia pronosticat dient: «Li xuclarem la salut, la memòria, l’enteniment i tot lo que té menos l’ànima.»

«Nosaltres te farem la guerra: fins les arenes del mar farem caminar per perdre la causa, i el dia que tingues lo peu pla, la sorra mateixa vindrà contra tos ulls per enterbolir-te.»

«Mentre estaves molt flac, Jesucrist te posava barreres petites; ara que ets més fort, te’n posarà de més grosses.»

«Sentireu dir cada punt: “Ara no n’hi ha de miracles com en temps dels llanuts”. Si l’home no veu miracles —és Déu qui us ho diu i no só jo—, si l’home no veu miracles és que ja està cego; és que a la terra ja no hi ha més que iniquitat, ràbia, furor i pecat.»

«La Candelera t’ha dat la candela ben llarga, a tu, ja pots estar content. I encesa, que te l’ha donada!
A tu sí que et va florir lo lliri; a tu sí que et va sortir lo sol al mig del dia.»

«No vol gaire habilitat lo batallar quan les bales van per l’aire. La gràcia està en batallar quan les bales te toquen.»

«A l’hospital i a la presó
coneixeràs ton companyó.»

«Senyor, jo vaig a la guerra però em falta la sella, l’arma i el vestiuari; donau-m’ho, si us plau. No pareu de dar-me lo vestit, des de les calcilles o calçons fins a la barretina. D’arma no en tinc, me l’he deixada robar; donau-me’n, Senyor, i feu que el meu germà també agafe l’arma contra qui ens ho roba tot.»

«Heu vist mai ningú al catafal del suplici? Mirau si té ganes de riure. Doncs l’home està al catafal i riu. Vosaltres, que ho sabeu, plorau.»

«Creu i practica, i agrega’t a l’Amic, i llança’t al mig del carrer.»

Deia fa pocs dies: «En altre temps, sempre movíem guerres; avui som amics de la pau: nos va millor encara.»

Havent-li jo dit: «Anau a l’infern», respon: «Ja no n’hi ha de dimonis a l’infern; tots som a la terra. L’infern està per llogar: sempre hi enviem estadants.»

Me diuen que aquest matí cantava: «Ai Verdagué, jamai t’oblidaré.»

«No treballes mai per experimentar, ni per veure si et coneixeràs més bé, ni per saber coses que et convenen. Treballa en desagravi del Cor de Jesús. Busca la glòria de Déu.»

«Cada paraula sia un dall que rompa les cadenes que dinen al cor de l’home. Hi dinen, prenen cafè i agafen silló.»

«Lo veure la veritat fa ordinari, fa grosser.»

«Digues: “Qui intenta fer-me obeir, haja de ser l’autor de fer-me obeir”.»

«Lo món està en la mortalla i en lo desvari pròxim de la mort, amb un derrame al cervell, amb un derrame a la intel·ligència i amb un derrame a la voluntat, i en lloc de plorar, canta, i com que no es veu lo mal, no s’espanta.»

«Que et penses que el peu sagrat m’ha d’apretar poc la banya per fer-me vomitar aquestes veritats?»

«Nosaltres tenim una regadora, no de les dels jardiners, sinó de les grans, que en surt una mànega d’aigua, que no és aigua sinó fems per enfemetar-ho tot.»

«Lo sol sempre l’home el veu lleganyós; la lleganya té moltes pretensions.»

«La font de cobrar la saviesa és estroncada, la font de la salut està glaçada i la font de les virtuts té espatllada la canonada.»

«Ja vas enterrant lo respecte humà. Ja tens dues soles dobles a les sabates; si arribes a posar la tercera ben clavada, no relliscaràs i estaràs llibert.» A on la trobaré? «Esmolant lo matxete.»

«A molts lo llegir los servirà per dur unes bones ulleres.»

«Qui és tonto i la Saviesa divina no hi està renyit, cava molt fondo.»

«Jesús, la flor de la saviesa, va passar per ximple. Si vols medalla, passa per lo que Ell va passar per dar la salut als homes. Lo demés del món és una bufada de tabaco.»

Al ser jo fora, digué de mi: «Ha de renyir amb lo món per estimar lo món.»

«Encara que vages a genollons, no pots pagar la gràcia de conèixer la flor i la punxa.»

«Vosaltres estau al mig de la batalla. Si reculau per por de gana, de gana morireu; si reculau per por de set, de set morireu; si reculau per por de ser pobres, de pobresa morireu. No reculeu. Jesús vos ho diu. D’allò que reculareu, d’allò no us faltarà.»

«Sant Josep és un esquilat de clatell, que els que no vulguen llana invoquen a ell.»

Déu, nostre Senyor, deixa fer als dimonis alguna vegada, perquè ells mateixos nos donen llum.

«No et descuides de dir-me sempre “A tras!” O tu em diràs “A tras, Satanàs!”, o jo et diré: “A tras, Verdaguer!”»

«Jesús traurà la tapadora com se trau lo tap d’una gaseosa. Lo valor de la veritat lo tirarà en l’aire.»

«Tu sempre vés per posar un pedaç a l’home que ja no té cura.»

«No us canseu mai de la mateixa set.»

«La manxa d’amor destruesca el furor.»

«Nosaltres entram per les cases, destapam la cassola i ens prenem lo millor tall. Com ningú ens diu “Alto!”, Déu nos deixa fer.»

«Jo só la màquina d’escórrer els cors. Quan los tinc escorreguts, los omplo de lo meu: los omplo de duresa, de tirania, de furor i venjança. Quan tinc los cors plens dels meus amaniments, ja no tinc por de res. Entro i surto d’allà on vull.

No recordo amb quin motiu he dit al maligne Judas: «Vés a l’infern!» «No m’ho manen encara», m’ha respost. «Abans s’ha d’aterrar la iglésia de Santa Maria, d’allà vora el Born. S’ha d’aterrar i, per cert, estarà plena d’ovelletes.»

«Hem fet un robo de dinamita per tirar a terra iglésies. Ja ho veureu en los diaris. Conjurau-ho i destruïu-ho, ja que teniu poder. Lo govern cerca els lladres; li costarà de trobar-los perquè som nosaltres.»

Me diu a mi, veient-me escriure: «Fas molts gargots, però, baix la bona voluntat teva, un dia Jesucrist ho escriurà per tu. Digues-li tu ara: “Acceptau, Senyor, aquestos gargots que faig per honrar-vos a vós...»

La Maria 2 posa els peus al coll de la Maria 1. Mossèn Joaquim la vol fer posar en orde, mes lo maligne li respon: «Això és per ensenyar-vos a vosaltres com tenim lo peu al coll dels capellans.»

poesia granollers

FORAGITATS, revista d'art i poesia, 2003 - 2017 |