Pere Casaldàliga serveix als pobres

Text de Xavier Marí

Pere Casaldàliga i Pla (Balsareny, 1928), poeta i missioner, defensor dels indis de l’illa del Bananal durant més de quatre dècades a l’Amazònia brasilera, comentava dies abans de la seva jubilació com a bisbe de Sâo Félix do Araguaia: ‘Arribarà un dia en què els pobres assaltaran els bancs. La riquesa és de tots o és de ningú’. Un amic seu, l’arquebisbe de San Salvador, Óscar Arnulfo Romero, convertit a la causa de la justícia i portaveu ‘dels sense veu’ a través de les seves homilies radiofòniques des de la Catedral, va ser assassinat el 24 de març de 1980 mentre celebrava l’eucaristia per ordre d’un militar (fundador del partit que fins el 2009 va governar El Salvador). ‘Romero es va avançar vint anys en la defensa dels Drets Humans’, afirma Roberto Cuéllar, director de l’Institut Interamericà de Drets Humans amb seu a Costa Rica. Romero va denunciar els governs que, a través d’una sistemàtica i inhumana violació dels drets del poble salvadoreny, ‘mantenien l’ordre’. Aquest ordre neoliberal continua imposant la seva petjada sense sentiments ni escrúpols en tres quarts parts del planeta terra . No importen edats ni vides si el que convé és invertir per ampliar els comptes bancaris a costa de milers de camperols, indígenes, joves, mares solteres, nens, homes i dones i ancians que fan nosa pel simple fet de ser pobres i d’haver de guanyar-se la vida de mode inversemblant. El món compta actualment amb dos mil milions d’exclosos, que no produeixen ni consumeixen. I dos mil milions de persones que produeixen, però que no tenen accés al consum. ‘Europa ha creat un sistema de vida on predomina el benestar i parlar de sacrifici i renúncia és com clamar en el desert. Hauria de fer un profund examen de consciència per decidir fins on està disposada a arribar amb la solidaritat’, opina Álvaro Ramazzini, bisbe de la diòcesi de San Marcos (Guatemala), amenaçat de mort per oposar-se a les condicions del Tractat de Lliure Comerç (TLC) amb els Estats Units.

‘Macroecumenisme’ i esperança

Ara que gaudeix de la seva jubilació com a bisbe claretià de Sao Felix do Araguaia, al Mato Grosso brasiler, Casaldàliga afirma que passa els dies “cultivant la mandra”. Asseguts al porxo de casa seva, amb una imatge de la Moreneta i una altra de San Romero d’Amèrica, tenim el goig de conversar amb el profeta coherent de força i fe una estona abans de començar la missa que cada dimecres celebra a la petita i acollidora capella de la mateixa Prelazia. Té vuitanta-un anys i va per feina, no ha perdut el deure de la justícia i la compassió: pregunta per les novetats del dia, per la trobada de les Comunitats Eclesials de Base a Porto Velho, per qüestions actuals de tota mena. Acaba de dinar, li apropo el bastó i s’aixeca decidit a rentar-se les dents abans de retirar-se a descansar una estona merescuda. (“A les tres acordem agenda...”, afegeix). Igual que l’endemà i demà passat i els dies que vindran, Dom Pedro continuarà rebent persones de totes les edats perquè la porta de casa seva, feta amb parets de tova i sostre d’uralita i amiant, és oberta de les set del matí fins a les deu de la nit. En un moment o altre d’aquella setmana de Sant Joaquim i de Santa Anna de l’any 2009 el missioner de les causes importants compartirà el seu temps amb una representació dels indis Xavante que volen parlar de les terres, algun matrimoni que va casar fa moltes dècades, nens i joves del poble, agents de pastoral que treballen en un radi de 150 mil quilòmetres quadrats de missió, periodistes a la recerca d’un titular que ja s’ha escrit i, fins i tot, amb el responsable del barrulho de tot el mes de juliol a la platja del riu Araguaia que, per fi, coneixerà una veu de tanta humanitat sense veu. I continuaran més activitats en aquell poble de lluites i de Déu. Preguntat sobre què podem transmetre als catalanets de tornada a les comarques, Pere ‘llibertat’ respon: “que estimin menys al Barça i que estimin més al món sencer, que practiquin el macroecumenisme i que tinguin esperança, sobretot, esperança”. Abans d’acomiadar-nos apreciem objectes i records de vida plena del missioner que no ha abandonat mai l’Església: “Aquesta escultura la va fer un xicot a la presó”, exclama el poeta sense por de morir que va escollir la terra vermella del Sertao i a la qual ja sabem que romandrà respirant xingú, tapirapé, català i brasiler profundament humil i espiritual. Una punta de sol il·lumina la porta i amb el rostre serè i lluminós, ens diu: “Fins a la propera. Ens trobarem en aquest riu i, si no, a l’altre”. Araguaia amatent és amor i present del mestre Casaldàliga, profeta de l’experiència del Regne construït amb els pobres, viu, subversiu, universal i etern.

Entrevista de Monica Terribas a Pere Casaldaliga
http://www.youtube.com/v/6bfJnzqSD4c

Entrevista TVE, el 30 d'Abril de 2005
http://www.youtube.com/v/Xnzy4y44kZs

Poemes de Pere Casaldàliga i Pla

Alta nit, estació Barra do Garças

Canta un gall, veu de llauna enrogallada.
Lladra un gos, veu de por de moltes pors.
Callem, rendits, els homes
(Xerren només, als corredors insomnes,
uns vasos de cervesa).
Dormen, estesos, en sa barata glòria,
damunt del ciment cru de la misèria,
uns passatgers anònims
que no vénen ni van.

Al cos, hi ha estacionat un fred migranya
(d’aquell de la tardor quan les castanyes
van descomptant els morts de la memòria.

Al cap, la son, hi estaciona tèrbola
(com una febre presa amb ‘naldecon’,
Si torna, si no torna...).

Al cor, una basarda
de la mida insegura d’una nit mato-grosso.

Ronda, entremig de gossos morts de gana, la boja encara viva.
(Que l’altra ja és morta).
I ronda la policia, creuant-nos botes i armes,
com un perill de vida (Joao Bosco!).

On són els autobusos?
(El fang menja les rodes, les presses, els programes.)
Aquest xicot borratxo, hereu de “fazendeiro”
(que es beu potser l’herència,
que ja no espera res, ni ho sap per ara, dropo),
amb els ulls deixatats per la desídia,
diu tantes veritats
com no en diríem
tots els lúcids plegats
que portem hora, maleta, hipocresia.

Vinc del Xingú, torno del Món, del Temps

Vinc del Xingú, torno del Món, del Temps
Torno dels cors dels homes.
Com un nàufrag salvat, impotent salvador.
Podria dir la missa
ornamentat de mocs i plors i sang.
També és el cos del Crist
aquest cos de l’Antoni, foradat
Amb sis ganivetades.
La nena té quinze anys i esguarda, groga,
amb la galta solcada de gilette
pels gelos d’una sòcia d’amors emmanllevats.
(Fa un any que combregava per la primera volta
i avui és prostituta).

Torno dels molts silencis, de les preguntes folles.

És hora de trobar-vos, Roca ferma,
Aigua viva brollant sempre a l’abast,
Bressol, Port d’arribada!

Rebeu-me. Vull la Pau!
I, si he d’anar a la guerra novament,
Doneu-me Senyor, un cor recte i manyac,
capaç de morir, lliure,
per una sola iota de la Llei;
capaç d’acollir, pobre, tots els pecats del món.
El cor fort d’un profeta.
El cor net d’un infant.

Doneu-me...
No em doneu!

Oh Déu, Déu meu, meu Tot!
Si jo us sabés tornar els dons rebuts,
si em carregués de fruita agraïda
ara que ja he arribat a la tardor versada...!

Jo sempre demanant
i hauria de donar-me.

Sigueu-me Vós només el Do per sempre!

Maleïda sigui la creu

Maleïda sigui la creu
que carreguem sense amor
com una fatal herència.
Maleïda sigui la creu
que posem a les espatlles
dels germans petits.
Maleïda sigui la creu
que no trenquem a cops
de llibertat solidària
despullats per a l’entrega,
rebels contra la mort.
Maleïda sigui la creu
que exhibeixen els opressors
a les parets del banc
darrera del tro impassible
en el blasó de les armes
sobre l’escot del luxe
davant els ulls de la por.
Maleïda sigui la creu
que el poder col·loca en el poble
en nom de Déu potser.
Maleïda sigui la creu
que l’Església justifica
-potser en nom de Crist-
quan l’hauria d’abraçar
en llàgrimes de profecia.

Maleïda sigui la creu
que no pugui ser LA CREU