Sebastià Roure

UNES MOSTRES A L’ATZAR

DE LA TOMBA D’EN SEBASTIÀ ROURE

Enric Casasses

‘Amb les revolucions no s’hi pot jugar’

Vilacasas

Dues pedretes blanquinoses de grava importada
importància d’a on d’aquí el costat o d’una mica més avall?
en fi dos fragments de matèria esmicolada
que han vingut a testificar a favor nostre
molt important
el seu testimoni va ser
molt important
perquè va permetre afluixar tots els llaços
que ens ofegaven que ens estrangulaven la civilització
la nostra? érem nosaltres seus
però ella nostra no
i aleshores plac plac
dues galetetes de ciment
i per in aeternum...
... deixeu-me riure...
... deixeu-lo riure...
la lluminosa ombra saturna dels quatre arbres de la vora del camí
la negra i lluminosa ombra saturna
també va testificar-hi a favor nostre
i això va permetre afluixar tots els llaços de cuiros als colls
i els vagabunds i els perduts i els penjats
van recuperar la seva plaça al capdamunt
de tot de la societat
i des d’aleshores els homes si algun cop han arribat
a gairebé mig treballar serà per tal
de poder-los acollir,
els reis del món, els pobres.

TEXT DEL PIT-ROIG

A Daniel Segura

Vine Sol del matí i crema la foscor del feixisme imperant. És un treball en què molts ajudarem. Desquiciats dins l¹ombra de la mort ens toca viure dins el globus del passat? La vella barca del solitari pescador voreja a prop de roques conegudes. Guanyem l¹espai amb veus cridaneres; els núvols ploren aigua cap a la Terra. Caminem vers els camins amistosos on la llibertat és compartida. Penjades en fil de coure les esperances. El tedi urbà embolcalla el cos urbà. L¹abundància compartida és Anarquia, diem als que en el camí ens trobem. Ve el vent i ens saluda. Visca la terra lliure, escoltem. Uns treballem, altres passegen. Els infants en el futur i jo acabat. Tornem a sentir la vibració negativa.

Vine Sol del matí i crema la foscor del feixisme imperant. És un treball en què molts ajudarem. Tancada altra vegada la porta que obre camí. Aprenem dels entrebancs prepotents que ens apliquen, caminant amb àgil pas cap a on la llibertat ens espera. Sense papers anem pel món desconegut, a l¹esguard d¹un futur sense repressió. Destil·lem sucs de vida per sentir-nos millor, sota la parra del bon vi les papallones mirem. Les ombres de la vida, la malaltia i la mort són acompanyades per la llum de l¹amor. La numeració dels nous diners provoca desequilibris en els cervells humans. Ens venem les quatre barres com mercaders; la infantesa ens demanarà comptes i llibres per justificar la disbauxa permanent. Treballem amb la cara cap al públic respectuós, car ens surt construir la vivència. Les set ombres són: la vida, la malaltia, la mort, l¹amor, l¹amistat, la germanor, la infantesa, la traidoria. Falsetat dins el mercat, la llibertat comprimida per falsos valors. Ens perdem per paisatges plens de fal·làcies morals; el bell paradís trencat dins els miralls urbans. La violència crua ens és mostrada sense paraules amables. Ferits innocents dins escombraries. Caminar i més caminar dins la mateixa ciutat. Els dolors físics de cossos massacrats per cops destructius contra la integritat de la persona. El sacrifici voluntari és força permanent. Vivim presoners dins d¹un espai limitat, sortim al carrer obligats pel rellotge del temps. Ens matxaquen psicològicament i visualment com si fòssim pedres de la Muntanya de Montserrat. Enrera i perduts ens quedem quan l¹amistat és menyspreada. L¹edat de la Balena ens preguntem i respon el cant del Mar. Ja sabem un final i molts principis, la lluita és permanència en els camins. Els diners-euros segle xxi enfonsant amb prejudicis de selectiva repressió. El miratge omplint la nit d¹una taverna empeny la vida a Catalunya. Aquestes noies són molt maques. Estimem amb fam de llibertat. Desídia en els carrers sense llum, les places buides d¹humanitat. Anem per la foscor amb els ulls oberts, cap a on la plenitud ens envolta. Quan treballem dotze hores ens considerem esclaus; treballant menys tots contents. No som culpables de gaudir la vida que ens envolta. Ens impregnem de vocabulari urbà, sortim cap els carrers mullats per pluja d¹abril. Cada nit faig quatre camins i clònicament segueixo el batec del cor. Som més que molts més ‹tremolors de mort us portem, assassins d¹humanitat. Som infants de tot arreu, mestres del no-res i l¹infinit, fills i filles de maquis i les seves companyes; també el que és perfecte en el seu origen, ous en dobles rovells i plats per donar. Som això i més que molt més. Som rockers-punks i sardanistes enamorats, som també el permanent temps, que aquests imbècils, cretins i assassins ens fan perdre, retenint-nos en la pressó de la mort ‹que és la seva‹ quan el nostre germà està encerclat entre Errenteria i el Bidasoa per cinc-cents militars-policials, i no podem anar ni al lavabo per sentir la llibertat en forma d¹aigua, i molt menys avisar-lo, perquè vosaltres el voleu matar. Plorem llágrimes que ens netegen els ulls. Amb tristor alegre sortim a la Terra amb el front alt. El matí ple de Sol ens espera joiós: sense recança ni enveja caminem vers la llibertat. Qui tenia duros fumaba puros, qui té euros vol dòlars, qui tindrà or voldrà urani. Així de clar.

Vine Sol del matí i crema la foscor del feixisme imperant. És un treball en què molts ajudarem. Mirem al voltant de nosaltres mateixos, esperant la Lluna nova car l¹antiga se n¹ha anat. Voltegen per l¹espai joves mosquits, també alguna mosca sense molestar molt. La joventut empeny camins nous; amb enyorança de vells plantem flors noves. Somnis alegres passejant en els teus ulls clars, la foscor de la nit ens fa companyia. S¹ens caduquen les targes del Metro; et deixen passar i truquen als gossos. Canviem de tren i, amb sort, amb el segon arribem a destí. Els ordinadors no funcionen et diuen en el Benestar Social: torni demà igual que van dir ahir. Ahir dia de festa, avui la roda del treball gira amb recança. El Sol acompanya el llarg matí, la llum omple de goig la natura fèrtil. El pit-roig alegrement canta, el jove corb negre segueix ferèstec com sempre. Assegut en càlid banc un matí d¹Hivern; tornem a ser paisatge d¹una ciutat infantil. El cant d¹ocell tancat ens porta planys, el cos alegre inspira recança. Volàtils diners damunt la taula, mans que juguen a construir el no-res. Escolto els col·legues aprenent la modulació dels sons i veus, aixeco el cansat cos sense recança. Vaig pels camins mirant com del bosc la natura floreix; planto amb tremoloses mans llavors amb la Lluna plena d¹abril. Margarides grogues que el matí saluden amb joia pels nostres ulls. Les papallones i abelles s¹alimenten del vostre nèctar. Al migdia els angels blancs us acompanyen, el fort vent els despulla i vosaltres seguiu florint. A la caiguda del Sol us amagueu fins l¹endemà. (Acabar el quadre de l¹Enric Casasses i Figueres; seguir la sèrie de pastells-pastís amb record d¹en Marc Valls; preparar els treballs per omplir el local de l¹Albert Pijuan abans de l¹uh de Maig.) Gaudeixo del treball del mestre Joan Miró, de la biografia del Che Guevara, dels cants dels ocells i el vol de les papallones. Pateixo la incertesa dels infants, l¹esclavitut de l¹obrer explotat per persones sense humanitat. Junts anem fent camí sense moure¹ns, car el cor és llarg i ample com la bola del món. Assegut davant la porta d¹una vella casa de pedres construida fa ja molts anys. Dos perers i tres presseguers floreixen amb càlids blancs i suaus roses. Els matins de Sol les papallones s¹aturen mentre l¹home treballa amb les eines de pintor. Meditar dins el bosc ombrívol, a poques passes del cim. El camí netejat de males herbes i entrebancs ens torna a la falda del bosc. Omplim les matinades de somnis damunt el càlid llit on reposar és un dret. Els matins arriben amb la llum de Primavera. Llevat el cos, la permanent feina ens espera. Amb calma de saviesa ens deixem acompanyar pels batecs del cor. Escriu un poema en dia alegre: els altres dies tindras el record del poema fet dins el cor alegre. Home en solitud descalça es repenja en Figuera florida. Ulls amarats de joia gaudeixen del Sol d¹Hivern. Lladrucs fan soroll apagant el cant dels ocells. La calma de mitja tarda sols dins el cor es troba. Camps de blat verd de dins la Terra marró veiem sortir; els marges són plens d¹arbres i bardisses.

Canet d¹Adri i Barcelona, 2001

SEBASTIÀ ROURE