Tacita Dean

Museu d’Art Contemporani de Barcelona
26 gener-25 març 2001

TacitaDean_JimRakete.jpg

El MACBA ens presenta una exposició de l’artista Tacita Dean, nascuda a Canterbury (Anglaterra) l’any 1965.
Dean inicia la seva tasca artística com a pintora, però a partir de 1992 descobreix les possibilitats creatives de les pel·lícules de 16 m/m, on el treball pren dos camins paral·lels, les imatges i el so, que enregistra de manera independent i que conflueixen en el procés de muntatge.
L’arquetip de treball individual i solitari de l’artista que ve del romanticisme es transforma en un treball en equip amb actors, càmeres, enregistradors, fotògrafs, muntadors, assistents i localitzadors, sumant-se al treball artístic de Tacita i que defuig el tòpic d’artista-geni unipersonal de la modernitat.

http://www.mefeedia.com/watch/30760622 Tacita Dean.
El garabato del fraile Museo Reina Sofia

L’exposició del Museu d’Art Contemporani ens dona una visió parcial de l’obra de Tacita Dean, amb treballs des de l’any 1995 fins el 2000. Es tracta d’una exposició dels darrers treballs, on no hi ha reflectida l’obra pictòrica dels seus inicis ni les pel·lícules de cinema precedents, de les quals podem obtenir-ne informació al llibre que ha reeditat el Macba sobre l’artista, i que es troba a la llibreria del Museu.

El recorregut s’inicia amb un conjunt de dibuixos sobre pissarra de l’any 1997 que l’artista anomena Storyboards, tot i que en realitat ella afirma que no compleixen aquesta funció. Es tracta de dibuixos autònoms, no cronològics, on genera instantànies de postproducció i no pas imatges de pre-producció, que fora l’objectiu habitual dels storyboards. Son instantànies creades en un continu procés d’aplicació i esborrat del dibuix que generen sensació de dinamisme i moviment, de flux continu, amb temes relacionats amb el mar, element de constant referència a la seva obra.

Continuant el recorregut de la mostra, trobem obres en diversos formats, la majoria pel·lícules de 16 m/m, però també fotografies, col·leccions de trèvols i muntatges amb fragments de cintes sonores sobre pannells, a la manera de quadres, on hi ha enregistrats sons de diversos tipus d’aire, enregistrats a diferents alçades, inferior, mitjà i superior, i que va realitzar durant l’enlairament del globus per crear la pel·lícula A Bag of Air.
Davant el conjunt de obres seleccionades a la mostra, el visitant queda submergit en una sensació hipnòtica i desconcertant, intueix quelcom no evident, una càrrega de crítica social que queda immersa en el silenci, el so i les imatges de fluxos vitals, el vent, l’aigua i l’aire. La sensació aparent de la mostra és d’una extrema simplicitat, gairebé desconcertant.

tacita_dean_bubble_house.jpg

Al llibre reeditat pel MACBA abans esmentat, s’ofereixen textos escrits per Tacita amb reflexions sobre treballs que no hi son exposats, a més d’una entrevista on explica la seva recerca artística, i que passo a comentar per donar una millor idea de conjunt de la seva obra.
De la lectura del llibre es dedueix un trencament, un abans i un després de l’any 1997. Abandona la narrativa directa i l’ús d’actors per passar a unes pel·lícules més subtils i delicades, on a partir d’un succés deixa fluir el temps, permetent que l’espectador generi un relat personal. ¿Què ha succeït?.
A les primeres obres cinematogràfiques, moguda per una curiositat extrema, produeix obres on es deixa portar fins al límit per connexions inesperades, com és el cas de Girl Stowaway, on narra l’historia d’un vaixell on casualment hi embarquen dues dones polissones en diversos períodes de temps.

Encuriosida, Tacita viatge al lloc dels fets, investiga, enregistra i documenta, deixant que les històries paral·leles obtinguin protagonisme. Finalment, ella i el seu col·laborador es veuen involucrats indirectament en un assassinat, havent de aportar les pel·lícules com a prova dels fets, i veient com la seva obra es tergiversa, en perden el control.
A la pel·lícula The Martirion of Sta. Agatha (in several parts), que tampoc podem veure a la mostra però que considero de gran interès, Tacita investiga en una història relacionada amb les disputes de tres ciutats italianes per autentificar les relíquies dels pits de Sta. Agatha. Cadascuna en te un parell, per tant hi ha sis pits que es guarden com a relíquia de la mateixa santa. A partir d’aquest absurd, elabora un text que no te pèrdua, on genera reflexions sobre la virginitat i el paper tradicionalment atorgat a les dones, sobre l’Art en majúscules, la seva iconografia y la cultura que ha generat.

tacita-dean-clovers.jpg

El sistema de treball de Tacita es molt complex i vitalista: projecta, investiga, documenta, relaciona, enregistra imatges i so en un procés basat en una curiositat periodística, atenta a l’atzar i a les coincidències, que obtenen protagonisme i sentit legítim.

Als treballs que es mostren a l’exposició, Tacita manté la vitalitat dels primers treballs, però es torna més subtil, evitant negativitats imprevistes. El so obté un protagonisme inusual i les seqüències son més llargues.
Parteix sovint d’històries oblidades, d’estructures y construccions abandonades, de personatges secundaris a partir dels quals deixa fluir els elements, el flux de l’aigua, l’aire, el pas del temps, les ones sonores habitualment imperceptibles es converteixen en protagonistes a través d’un treball de postproducció acurat i meticulós.
Tacita utilitza l’alquímia amb prudència però amb convenciment, recuperant les investigacions precientifiques, tantes vegades relacionades amb les supersticions, la sort, la curació i les connexions immaterials. Cerca l’essència, o millor, les essències generadores de la vida a partir dels fluïts elementals i també el que aquests generen, creences, fantasies, pensaments...

L’espectador queda submergit en les seves pel·lícules, captivat per la màgia dels fluïts, per l’absència de narració (en els treballs posteriors a 1997) per les seqüències llargues i estàtiques on deixa que els pensaments del propi espectador vagin elaborant la història.
A partir d’una gran simplicitat, de l’aparença de que no succeeix res, es produeix una sensació d’hipnosis visual i auditiva, una reflexió interior. L’espectador elabora hipòtesis, intueix i evidencia una crítica social implícita.

mattconnors-tacita-dean.jpg

Per acabar comentaré dos dels treballs de l’exposició.
A la pel·lícula Telmouth Electron, ens ofereix l’historia d’un catamará abandonat que la natura dilueix lentament. L’historia del catamará esta relacionada amb la d’un home que pretén guanyar una cursa amb el vaixell al voltant del mon sense escales a cap port, una història que ens remunta als grans somnis, els grans relats. L’home naufraga i el vaixell queda abandonat en una illa del Carib anomenada Cayman Brac que es un “paradís fiscal”.
A la mateixa illa Tacita troba una construcció abandonada, una casa futurista a mig construir. Els habitants de l’illa estan molestos per la presència d’aquests dos elements estranys, es per ells una vergonya, una taca negra a la imatge idílica adreçada al turisme que volen donar.
La casa te forma de bombolla, amb un disseny molt futurista, una creu a l’entrada i unes finestres similars a una pantalla de cinemascope orientades al mar. El propietari, un Francés que malversa fons del govern dels EEUU, és arrestat i empresonat. Tacita Dean realitza la pel·lícula des de l’interior de la casa, i ens mostra com una tempesta s’apropa de forma sobtada a l’illa.
Tacita ens descriu subtilment la seva visió d’una societat malalta, corrupte, que no pot evitar el seu decliu, mentre ens mostra con la natura batega constant, imparable, diluint els errors humans.

Tacita Dean exerceix d’artista, periodista y mèdium. El seu referent directa és Robert Smithson, però també hi ha l’empremta de Marcel Duchamp en quant a la necessitat de reunir art i vida.
Col·lecciona trèvols, omple bosses d’aire de rosada elevant-se amb un globus (A bag of air) a una alçada i una latitud determinades. El seu és un procés artístic i alquímic alhora, investiga i pretén influir curativament, qüestionant un sistema occidental de vida basat en l’opulència, l’heroïcitat, una societat malalta que probablement només el pensament crític i el retorn a la natura poden curar.

Museu d’Art Contemporani de Barcelona
26 gener-25 març 2001

FORAGITATS, revista d'art i poesia, 2003 - 2017 |